Un espectacle imprescindible a la Sala Beckett

Hi ha obres que s’apropen a l’horror amb un distanciament d’arrels brechtianes que sense incidir en l’empatia emocional colpegen molt endins i desvetllen el més terrible de la condició humana. Com vaig aprendre conduir n’és una.

La dramaturga estatunidenca Paula Vogel (Washington, 1951) no podia tenir un debut més encertat entre nosaltres. Com vaig aprendre a conduir, obra guanyadora del premi Pulitzer de teatre el 1998, és un text compromès i dramàticament intel·ligent que aborda l’espinós tema dels abusos sexuals durant la infància amb esgarrifosa sinceritat, però manllevant el dramatisme de la història en un format de comèdia gairebé de terror, malgrat que té moments per riure, i que, no obstant, no rebaixa ni un pèl la gravetat de l’assumpte: el terror i la repulsió que es deriva de conèixer com l’oncle Peck va perpetrant l’abús sobre una nena des dels 11 fins als 18 anys. I ho fa, és clar, ensenyant-li a conduir. Un procés lent en què el desig s’amaga sota l’amabilitat, l’amor i la condescendència en una dramatúrgia fragmentada plena de ritme i cançons que no sols expliquen els fets, sinó també el seu origen en una societat educada sobre la ignorància de la sexualitat que confon els afectes amb terribles conseqüències. I tot i que l’obra parla de la societat nord-americana de fa uns anys, és ben sabut que, desgraciadament, la plaga segueix malbaratant el destí de molts infants allà i aquí.

Marilia Samper ha dirigit amb talent un magnífic repartiment sobre una molt funcional traducció d’Helena Tornero. La directora ha cuidat el ritme i assoleix el repte que una jove actriu (Alba Gallén) incorpori el paper d’una àvia i el d’una nena d'11 anys amb gran soltesa i credibilitat. Ho fa amb el joc. Amb l’humor. I funciona. Com funciona, i de quina manera, la “coseta” (així anomenen la nena des del seu naixement) de Mireia Aixalà. L’oncle Peck d’Ivan Benet és un pervers Pigmalió que resulta terriblement esgarrifós, però, sense ni molt menys justificar-lo, fa albirar el seu trauma de la guerra i d’un passat familiar tempestuós. Completen el molt encertat repartiment una molt còmica Kathy Sey (que lògicament també canta) i Blai Juanet Sanagustin (pianista i saxofonista), que actuen com una mena de cor. Imprescindible.