Un estimulant gresol contra la guerra a propòsit de Purcell

Tot i estar convençut que tenia entrades per al TNC on estrenaven una òpera contemporània en coproducció amb el KVS de Brussel·les i altres teatres europeus, la repetitiva música electrònica que a través de les portes obertes de la Sala Gran es bolcava sobre el foyer quinze minuts abans que en teoria comencés la funció, em feia dubtar si el Sónar havia envaït el teatre o era jo el despistat. Però no. Es tractava del primer tema d’aquesta elemental i anecdòtica aproximació històrica al general cartaginès convertit en epònim dels conqueridors que portaven la guerra, i la mort, per tot el món, tot barrejat amb una presumpta revisió de l'argument de l'òpera Dido i Enees de Henry Purcell. A la fi, l’objectiu de la proposta és denunciar la guerra i els que la practiquen (no hi ha res actual) en una posada en escena rabiosament contemporània on trobem text, cant, dansa, projeccions i fins i tot pintura en directe.

Amb un llibret que en l’estela del teatre postdramàtic renuncia a un argument i a una trama, el que fa més que bona la proposta és la dinàmica i francament encertada amanida musical amb anades i tornades de la música electrònica a les cançons ètniques africanes passant pel hip-hop i el lirisme de les àries més famoses de l'òpera de Purcell com Ah, Belinda. Tot plegat, un bon concert. Un compendi musical molt ben equilibrat entre el classicisme musical (arpa, kora, violí), les tres magnífiques veus líriques, l'autenticitat de les cançons africanes (que lamentablement no es tradueixen) i les atmosferes dels dos DJ. Tot al servei d’una posada en escena multiracial amb unes danses amb gran component físic i unes adients projeccions. Aquest Hannibal, que el públic jove faria bé de conèixer, es va estrenar en una nau del KVS amb el públic dret (podien ballar) al voltant de les pantalles i el pòdium per als músics. Bona marxa!