Un gran actor per a un Hamlet visceralment boig

El teatre del segle XXI assumeix que els clàssics cal trair-los per acostar-los al món actual. Una traïció de les formes tradicionals que conservant l’argument i els personatges revoluciona la manera d’explicar-nos les històries. El Hamlet de la Schaubühne de Berlín dirigit per Thomas Ostermeier n’és un exemple paradigmàtic. Des que va estrenar-se el 2008, s’ha convertit en una proposta icònica celebrada arreu del món, que va passar com un llamp el desembre d’aquell any pel Teatre Lliure i que ara ha inaugurat el festival Temporada Alta al Teatre Municipal de Girona.

I és que aquest Hamlet no és com tants d’altres que hem conegut. No és cap heroi ni arrossega el seu dubte com una ànima en pena. Molt al contrari, el superb Hamlet de Lars Eidinger és un jove desconcertat en un món d’intrigues. Un bufó que penetra en la bogeria simulada fins a ser un boig que crida, que gesticula com un pallasso, que improvisa parlant en anglès directament al públic, que baixa a la platea i li agafa la jaqueta a una espectadora abans del duel final amb Laertes. Això ho permet la fantàstica dramatúrgia de Marius von Mayenburg, que modifica l’estructura dramàtica sense trair-la, prescindeix d’escenes i en reescriu d’altres i, fins i tot, n’afegeix. Això i la mirada lúdica, desacomplexada, distanciada, respectuosa però sense reverència, d’Ostermeier.

A l’inici de la funció queda clar el to amb l’enterrament del rei mort convertit en una còmica escena de cinema mut que podria protagonitzar Buster Keaton. No és l’únic apunt còmic. De fet, el príncep ara panxut recorda Falstaff. I vestit com un capellà protestant arremet contra Gertrudis. Rosencrantz i Guildernstern semblen un duo de beneits. Tot plegat és un ball de màscares constant amb cinc actors que doblen personatge. El Claudi d’Urs Jucker s’enfanga la cara i es converteix en l’espectre. Gertrudis es treu la perruca rossa i les ulleres fumades i és Ofèlia. Quant de talent! Magnífic, el ritme. La funció de dues hores i mitja passa volant. Tot és energia. Però la paraula de Shakespeare respira.