"La bona fe pot fer molt de mal"

BarcelonaA una persona amb síndrome de Down no li deixaven agafar l'autobús de línia perquè no es refiaven que es comportés. Una parella, també amb síndrome de Down, es va trobar amb l'oposició d'una comunitat de veïns a l'hora de traslladar-se a un pis i amb la imposició que utilitzessin l'ascensor de servei en comptes del d'inquilins. Són dos exemples recents dels molts que pateixen cada dia –sovint en silenci– les persones amb discapacitat. Des de fa vuit anys, la companyia de la coreògrafa Vero Cendoya està formada per intèrprets amb diversitat funcional i sense. "No és un projecte social. Busco la gent que funciona millor per a allò que vull explicar", diu l'artista. Fins ara, mai havia abordat directament la discapacitat i la inclusió a l'escenari, però el llibre Una brillant imperfecció d'Eli Clare ho va canviar tot.

"L'autor és un home queer amb paràlisi cerebral que defensa el dret de no homogeneïtzar-nos, de viure la discapacitat amb orgull. Insisteix en la idea que s'estima tal com és i que no es canviaria. Les persones amb discapacitat no són gent trencada, simplement són diferents", explica Cendoya. Aquell text va sembrar la llavor d'un espectacle que s'ha cuit durant més d'un any i que, a partir del 15 de gener, es podrà veure a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya. Una brillant imperfecció (o mort d'un pianista) és una celebració de la diferència a través de l'humor i la dansa, amb vuit intèrprets a l'escenari. "No és un espectacle per renyar el públic, sinó una festa reivindicativa i lluminosa", subratlla Cendoya, que a la dramatúrgia ha comptat amb la feina d'Israel Solà, de La Calòrica.

El títol ja és una declaració d'intencions. "Qualsevol documental sobre discapacitats, 30 segons després de començar fa sonar música trista de piano. No falla. Sempre es recorre al victimisme. A l'espectacle tenim una escena de sis minuts amb les maneres més absurdes i divertides de matar el pianista", diu la coreògrafa. Per a aquest muntatge, Cendoya compta amb intèrprets com Sònia Molins, actriu amb paràlisi cerebral "que té una manera de moure's que atrapa la mirada de l'espectador". També hi participen Jem Prenafeta, de 17 anys, i Oriol Prats, de 53, tots dos amb síndrome de Down. "La discapacitat no és cap problema en si. El problema real és la mirada dels altres i com actuen, això els minva la qualitat de vida diàriament. Moltes vegades es fa sense voler, però la bona fe pot fer molt de mal. Qüestionem el paternalisme i el bonisme social, perquè sovint van lligats a un menyspreu: ens sentim superiors en veure una persona en cadira de rodes", destaca Cendoya.

Una conversa trencada

Amb la mateixa intenció de desmuntar prejudicis i apropar una comunitat que sovint es troba als marges, la companyia Ça Marche ha construït un espectacle sobre la importància de la comunicació entre persones sordes i oients. Treballs forçats, que s'estrena al Teatre Lliure aquest divendres i es pot veure fins al 18 de gener, és una peça en llengua de signes catalana i castellà oral que capgira la idea de l'accessibilitat: aquí seran les persones oients les que hauran d'esforçar-se més per seguir-lo. "Concebo el teatre com un lloc d'incomoditat, que ens convida a traspassar-la per arribar a una emoció", assenyala Nico Jongen, director de Ça Marche.

L'espectacle parteix d'un intent de conversa entre dos performers, el mateix Jongen i Pepita Cedillo, que és sorda. Més endavant s'hi incorpora Javier Díez, que és intèrpret en llengua de signes, i l'artefacte escènic comença a trontollar. "És una conversa trencada que després es reconstrueix des d'un lloc molt més complex i col·lectiu. Tot plegat és una excusa per parlar de la diferència, però l'oient ha de fer un esforç, a vegades estressant, per comprendre què està intentant dir l'espectacle", subratlla Jongen. "És una manera que les persones oïdores s'adonin de les dificultats de comunicació de les persones sordes. Espero que aquest espectacle possibiliti una reflexió i un canvi en la manera de comunicar-nos tots", assenyala Cedillo.

Després de cada funció, la companyia oferirà un col·loqui amb els intèrprets perquè el públic també pugui dir-hi la seva. "Serà l'espai segur perquè els espectadors sords i oients es puguin fer preguntes entre ells. El teatre va més enllà de l'exhibició, i per això hem incorporat aquestes trobades", conclou el director. Treballs forçats forma part del cicle Ànima Lliure i anirà acompanyat també d'un taller amb adolescents sords conduït per Jongen, del qual sortirà un nou espectacle.