Una trista cerimònia d’evocació de la maternitat
Mario Banushi recorda la infantesa amb uns quadres silents, poètics i foscos
Mami
- Idea i direcció: Mario Banushi
- Intèrprets: Vasiliki Driva, Dimitris Lagos, Eftychia Stefanou, Angeliki Stellatou, Fotis Stratigos i Panagiota Υiagli
- Mercat de les Flors - Festival Grec
- 23 de juliol del 2025
La infància és el territori dels somnis. Dels que es tenen quan s’és infant i els que es recorden quan s’és adult. La infància alimenta la imaginació surfejant entre el que és visible i el que és incomprensible tot construint realitats imaginades. I quan aquesta infància està marcada per l'absència de la figura materna, com en el cas del jove director grec Mario Banushi (26 anys), no és gens estranya la recerca de la memòria impossible a través de l’art.
Mami vol dir mare en albanès. La nacionalitat de la mare de Banushi, que el va deixar amb l’àvia per anar a treballar a Grècia i a qui veia de tant en tant. Banushi va parlar de la seva mare al primer espectacle que va estrenar, Ragada (escletxa en grec), de la seva madrastra a Goodbye, Lindita i del pare a Taverna Miresia. Mami, la paraula que no pronunciava mai, és l’exorcisme amb el qual convoca totes les mares. Una cerimònia sobre la maternitat construïda a partir d'un seguit de quadres silents que voregen la tendresa quan cal canviar-li els bolquers a la mare vella –com Romeo Castellucci a Sur le concept du visage du fils de Dieu, del 2011–; que evoquen la trobada sexual entre els joves en quadres de plàstica renaixentista; que mostren la duresa de la separació i la solitud i el dol per la pèrdua d'una casa simbòlica. I tots ells abraçats per una exquisida banda sonora i una textura onírica, en un espai escènic realista d’un racó de món perdut on borden uns gossos llunyans.
Un ritual d’evocacions personals obertes a la interpretació dels espectadors, marcades per la nuesa dels cossos, la lentitud dels moviments, la irrupció d’aranyes, la luxuriosa baralla de dos mascles o la immersió en una banyera d’aigua –estil Suz/o/Suz de La Fura dels Baus–; tot en una permanent foscor. Sembla que no hi ha cap alegria, cap color. Ben al contrari: hi ha tristesa, melancolia, en aquesta mirada d’un notable valor poètic i una cuidadíssima estilització plàstica que en alguns moments celebra la bellesa però que, en d'altres, ens deixa una mica indiferents.