"Em feia vergonya cridar la mare en albanès, sempre ho feia en grec"

BarcelonaDir que Mario Banushi homenatja la mare al seu nou espectacle, Mami, que arriba al Festival Grec després d’estrenar-se internacionalment al Festival d’Avinyó, obliga a preguntar-se: quina mare? Banushi va néixer fa 26 anys a Grècia com a fill d'immigrants. Quan tenia tan sols vuit mesos, la mare va portar-lo a ell i a les seves germanes a Albània. Allà el va criar l'àvia, fins als sis anys, mentre la mare treballava a Grècia. "Això et forma el caràcter, són anys molt importants", afirma. Cada estiu viatjava per veure el pare, la madrastra i la resta de família paterna. "Que els meus pares siguin immigrants i que jo tingui dos països ha afectat la meva obra i és un dels motius pels quals faig espectacles sense paraules, perquè sempre em veia obligat a triar: quina és la meva llengua?, amb quina llengua somio?, quina llengua m'agrada parlar? Al teatre no havia de triar", explica. Per a ell, les històries que s'explicaven a la família vinculades al fet migratori li sonaven "com si escoltés Txékhov o Shakespeare". "Són com els meus clàssics", revela. Ha decidit explicar-los al món.

Banushi ja havia parlat de la mare en el seu primer espectacle, Ragada, que va representar al menjador de casa d’un amic a Atenes, durant la pandèmia. Va abordar el dol per la madrastra a Goodbye, Lindita, que el va catapultar des del Teatre Nacional grec. I va tancar la trilogia parlant de l'absència del pare a Taverna Miresia, on va consolidar un mètode i un equip creatiu –ballarins, actors, músics, escenògrafs– que avui ja és central en l’escena grega i emergeix amb potència en l’europea. I ara es troba que la seva darrera peça, Mami (que vol dir mare en albanès), que arriba al Mercat de les Flors dimarts i dimecres, viatjarà per tot el món amb una paraula que ell no pronunciava: "Em feia vergonya cridar la mare amb la paraula en albanès, sempre feia servir la paraula grega. I aquest títol per a mi representa un objectiu que tenia de petit: no tenir por de fer que les coses fossin personals", defensa.

Contrasta la timidesa amb què parla Banushi i l’exposició de la seva intimitat que fa sobre l’escenari. "Parlaré de la meva família fins que deixi de necessitar-ho. Per ara m’inspira parlar sobre la veritat. No sé treballar amb un text escrit", admet l’autor i director. De fet, ell ni tan sols assaja a partir de textos, sinó de dibuixos. El seu teatre conté elements de la tradició popular grega i albanesa, toca la temàtica familiar i s'explica amb imatges que funcionen com a visions hiperrealistes i alhora estranyes i fosques. "M’agrada parlar amb els ulls, amb el cos, m’agrada el silenci. No fer servir paraules em representa, soc jo. No ho faig perquè l’obra pugui viatjar, tot i que és veritat que és un llenguatge universal. M’encanta que tothom ho pugui veure, encara que potser no ho entenguin tot", diu Banushi.

El director defineix les seves obres com "obertes com un somni en què no entens exactament a qui has vist i per què l’has vist", diu. No hi ha la idea convencional de personatges. Sí que hi ha el rol de la mami, però en realitat és un arquetip que representa "totes les mares i totes les persones" que l’han criat, diu. L'autor lamenta que la seva obra hagi viatjat a Austràlia però no a Albània, el país veí de Grècia: "No crec que la situació sigui fàcil allà, i menys per a les arts", lamenta.