ARTS ESCÈNIQUES

Un ‘thriller’ negre en què el públic posa el final

‘Cronología de las bestias’ teixeix una xarxa de mentides al Lliure amb Carmen Machi i Pilar Castro

Carmen Machi passa de puntetes per l’argument de Cronología de las bestias, gairebé com si caminés per un camp de mines. “És complicat parlar de l’espectacle sense fer espòilers”, es justifica l’actriu amb un somriure. Al seu costat, el dramaturg i director argentí Lautaro Perotti li dona un cop de mà. “L’obra s’estructura com si fos un gran trencaclosques. Hi ha una complexa xarxa de mentides petites que n’aguanten una de grossa, que és fundacional per a una família. I poc més podem dir!”, exclama Perotti, que també és el cofundador del teatre Timbre 4 de Buenos Aires. Definida com un thriller amb tocs de comèdia negra, l’obra s’instal·la fins al 2 de desembre al Teatre Lliure de Gràcia i passarà pel festival Temporada Alta de Girona el 7 de desembre.

Com que de l’argument se’n pot parlar poc per no aixafar la guitarra als espectadors, Perotti se centra en l’esquelet de l’espectacle. “Volia explicar una història sense donar les veritats processades. Com a espectadors, estem entrenats per treure les nostres pròpies conclusions. Per això aquí és el públic qui posa el final de l’obra, qui decideix si els personatges justifiquen o no les seves accions”, explica Perotti, que ha construït la història com un artefacte d’estructura complexa en què el passat i el present van i venen sense seguir un ordre cronològic. El detonant que ho fa esclatar tot és la reaparició d’en Beltrán (Patrick Criado), que havia desaparegut quan tenia 12 anys i que torna a casa fet un home. La mare, interpretada per Machi, és una dona aclaparada pel dolor que “ha quedat en una mena de pausa i ha deixat de conviure amb el seu entorn”, assenyala l’actriu.

En la constel·lació familiar profundament marcada per l’absència, Perotti imagina també la tieta i el cosí del desaparegut, que encarnen Pilar Castro i Santi Marín. “Ella viu per l’acceptació dels altres i té una relació excessivament fraternal amb el seu fill -avança Castro-. És un personatge naïf i lluminós, que amb el retorn del nebot farà tot el que pugui perquè tots tornin a semblar una família”. Des de fora de l’univers domèstic, un capellà interpretat per Álvaro Lavín intentarà esbrinar qui diu la veritat i qui no. “És el personatge més pròxim al públic perquè, com ell, ha de destapar les mentides”, assenyala Lavín, que subratlla l’habilitat de l’espectacle per fer “que el públic treballi i estigui actiu”. A partir del joc d’enganys, l’espectacle traça una reflexió sobre la creació de la identitat. “M’interessava la idea de la construcció de certes veritats necessàries, com també de creure en la mentida per sobreviure”, indica el director. L’humor irromp a escena en els moments més extrems, quan “els personatges transcendeixen el drama i abracen l’absurditat”, diu Perotti. Tot i això, Cronología de las bestias no és una comèdia per se. “És una història molt abrupta -diu Machi-. Diria que, més aviat, el públic riu per nerviosisme i per alliberar l’angoixa”.

A mida de Machi i Castro

Perotti va estrenar Cronología de las bestias a Buenos Aires amb una companyia argentina abans d’adaptar-la a Madrid, on s’ha pogut veure al Teatro Español. “La vaig escriure pensant en els actors espanyols, especialment en la Carmen i la Pilar”, assegura el director. Malgrat això, a l’hora de traslladar-la a una nova escena ha optat per no repetir cap element del muntatge argentí. “Més enllà del text, he intentat que no s’assembli gens a la peça de Buenos Aires”, diu Perotti. Aquest rentat de cara no modifica la sensació final intrínseca del muntatge. Machi subratlla que l’obra “no deixa indiferent ningú”, i afirma que no sap “per quin motiu el públic aplaudeix al final, perquè hauria d’estar en xoc”. La conclusió és clara i devastadora: “Tots tenim una bèstia a dins”, diu Machi. Queda a mans del públic decidir si jutja, castiga o perdona.

Més continguts de