Totes les vides del Born: teatre combatiu, concerts i mítings amb autos de xoc

BarcelonaDesprés de dotze anys d’obres, el 9 de setembre del 2013 obria les portes El Born Centre de Cultura i Memòria. Des d’aleshores és visible la Barcelona arrasada per les tropes borbòniques i l’espai ha sigut notícia per les exposicions, les excavacions, les controvèrsies i els conflictes polítics. Però poques vegades s’ha parlat de la vida anterior del Born, és a dir, dels trenta anys que separen el tancament de l’històric mercat del descobriment del jaciment. Què va passar dins d’aquest singular edifici, ideat per Josep Fontserè, entre el 1971 i el 2001? Doncs tot tipus d’històries que van ser immortalitzades pels fotoperiodistes.

L’exposició Born reivindicat (1971-2001), que es pot visitar fins al 26 de novembre, mostra 57 imatges de vint fotoperiodistes que reflecteixen una època intensa i combativa. El que avui és un lloc simbòlic va tenir tot tipus d’usos i hi van desfilar des de la vedet del Teatre Arnau La Maña fins a Montserrat Caballé, passant per Nina Simone i les models del Saló Gaudí.

“El Born era un punt neuràlgic i els fotògrafs hi veníem cada dos per tres”, explica el fotògraf i col·laborador de l’ARA Pere Virgili, que ha comissariat l’exposició amb Joel Colomer, Miquel Àngel Fumanal i Robert Ramos. Van ser les lluites veïnals dels primers anys de la Transició les que van salvar el Born de l’enderroc. Quan van desaparèixer les parades de fruites, va ser un moviment reivindicatiu el primer a recuperar l’espai: l’Assemblea de Treballadors de l’Espectacle. L’exposició dedica un espai important a l’obra de teatre que aquest col·lectiu va estrenar-hi el 19 de novembre del 1976: Don Juan Tenorio. Els tres dies que va durar la funció, més de 20.000 persones amb ganes de festa i transgressió van passar pel Born. Als interludis hi va passar de tot: hi va haver càrregues policials i actuacions de Pau Riba, l’Orquestra Plateria i Rafael Subirachs.

Aquest esperit combatent dels primers anys de la recuperada democràcia es reflecteix, per exemple, en una pancarta que traginen dos manifestants i que va captar Brangulí el juny del 1975: “ Queremos el Borne ahora ”. Un any després va aparèixer una altra pintada: “Rodi el món i que ens tornin el Born”. També el 1976 una immensa tela blanca a l’entrada exigia que el Born es convertís en ateneu popular. Va ser gràcies a la pressió veïnal que es va restaurar l’edifici íntegrament per primera vegada entre el 1977 i el 1982. Però, poc abans, la decadència de l’antic mercat va servir per rodar algunes escenes del film Alícia a l’Espanya de les meravelles,de Jordi Feliu. Al film, Alícia no somia en un conillet blanc que porta un rellotge a la butxaca, sinó que té un malson que la trasllada a l’Espanya franquista i el Born era precisament un dels decrèpits escenaris d’aquest viatge a la repressió.

Pocs anys després l’antic mercat acollia el míting d’un exministre franquista reconvertit en líder d’un partit demòcrata, Manuel Fraga. Als anys 80 els polítics prenien l’antic mercat i se succeïen les “festes” dels partits: Gato Pérez animava una festa del PSC, i CDC en celebrava una altra amb autos de xoc. El març del 1997, un any després del contundent i violent desallotjament del cinema Princesa de Via Laietana, s’hi celebrava una festa okupa amb un concert d’un solidari Lluís Llach. I entre els mítings i la festa okupa, el Born va acollir la Fira del Llibre, el Saló Internacional del Còmic, la Fira del Disc del Col·leccionista, concerts de Montserrat Caballé i Nina Simone i una exposició amb obres de l’escultor Andreu Alfaro.

“Amb l’exposició hem recuperat fotografies que estaven perdudes i oblidades”, diu Virgili. I també trenta anys d’història d’un espai sempre reivindicat per un irreductible moviment veïnal.