Joaquim Sala-Sanahuja: “Els traductors els veus i no els veus; es fonen amb el fons”

És el principal traductor al català de l’obra de Fernando Pessoa

“NO SOC RES. / Mai no seré res. / No puc voler ser res. / A part d’això, tinc en mi tots els somnis del món.” Aquests versos del poema Estanc, de Fernando Pessoa, ens arriben traduïts de la mà del Joaquim, el principal traductor al català de l’obra del poeta portuguès. També de la seva mà podem llegir en català autors com Baudelaire, Stendhal, Apollinaire, Molière, Roussel o Breton.

Li demano que em defineixi amb quatre paraules les tres llengües amb les quals sol treballar. Del francès em diu: “És una gran construcció lògica molt perfecta. Molt en contacte amb les llengües del nord; però actualment presenta una polarització entre la llengua formal i la col·loquial”. Del portuguès: “És una llengua molt dolça i casolana. I alhora amb molta força retòrica, amb uns eufemismes refinats”. El català li sembla “una llengua molt clàssica”.

Per a ell la traducció s’assimila al teatre negre de Praga: “El traductor el veus i no el veus; es fon amb el fons”. Li demano quin grau de fidelitat ha de tenir el traductor respecte allò que tradueix: “La fidelitat és una metàfora religiosa que no convé en aquests termes; és un concepte que ve de la traducció de la Bíblia, del fet de tenir fe en un llibre”. No li molesta veure en una traducció la mà del traductor perquè considera que: “Creem una obra derivada; a partir d’un text, en fem un altre, i el fem passar com si fos original, però hi ha molta manipulació. La llengua original té unes marques que han de desaparèixer i adoptar les de la nova llengua, en el procés”.

Compara les obres literàries amb les màquines: “Cal analitzar com està fet un text, analitzar-ne els mecanismes, per intentar construir una nova màquina que funcioni d’una manera semblant a l’original”. Per a ell, una bona màquina, parlant en termes narratius, és aquella que produeix sentit, però no necessàriament ha d’estar creada amb la voluntat de comunicar ni de ser entesa.

Durant els onze anys que va viure a París va estudiar amb el filòsof i lingüista Henri Meschonnic. De les seves teories comparteix la necessitat de col·locar la veu i el ritme al centre de la traducció. Em parla dels grans poetes del ritme catalans, com Sagarra, i m’explica que una vegada el poeta Palau i Fabre li va dir: “Potser en temes de llengua no soc especialment bo, però pel que fa al ritme, després de Sagarra, soc el millor”.

Em parla de les èpoques en què s’han fet “males traduccions” expressament: “I això resulta molt interessant”. “En Joaquim Folguera o en Foix traduïen deixant parts del text en francès. Perquè aleshores el francès era una llengua de prestigi i s’intentava afrancesar el català. Ara passa una cosa semblant amb l’anglès”. Hi ha dues coses molt clares en la seva percepció: que, més enllà del debat de l’autoria, “l’obra traduïda és del traductor”, i que no hi ha cap plaer comparable al fet de veure que una obra, original o traduïda, funciona.

Joaquim Sala-Sanahuja és escriptor, traductor i doctor en lletres. Actualment és professor de traducció a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Què t’agradaria que hi hagués dins la capsa? “Em quedo amb la capsa, sense obrir-la. El que hi ha a dins és privat”. Em diu que li agradaria que el pròxim entrevistat fos el poeta Toni Clapés

Llegeix totes les entrevistes encadenades  aquí.

Més continguts de