CINEMA INSTITUCIONS CULTURALS

La tragèdia incestuosa de Jaime Rosales

El director presenta a Canes el pertorbador melodrama ‘Petra’, que protagonitza Bárbara Lennie

En les pel·lícules de Jaime Rosales ja no hi ha lloc per a reflexions hermètiques ni incursions en el llenguatge cinematogràfic només accessibles per a cinèfils de línia dura. “Sueño y silencio em va portar a una mena de camí sense sortida com a creador. Ara m’interessa retrobar-me amb l’espectador i he fet aquesta pel·lícula pensant sobretot en ell”, explica el director català des la terrassa privada de la platja de la Quinzena dels Realitzadors, la secció paral·lela del Festival de Canes on ahir es projectava el seu nou treball, Petra. Tampoc és que el film sigui una comèdia de tòpics regionals o un thriller trepidant, però sí la pel·lícula més accessible del director, que ha tirat cap al melodrama amb rivets de tragèdia clàssica i un toc fulletonesc. I, de fons, una música familiar: la del cinema que explora amb fredor la crueltat humana i les relacions familiars com un camp de batalla ple de trampes i dolor.

El motor de la història és la Petra (Bárbara Lennie), una pintora que fa una residència a la casa d’un artista català de fama internacional. Allà entrarà en contacte amb el cinisme desencantat de la dona de l’artista (Marisa Paredes) i l’amabilitat empàtica del seu fill (Àlex Brendemühl), que viu sota l’ombra perversa i amoral del pare, un artista-monstre que va destruint vides al seu voltant amb una indiferència total. A Rosales no li cauen els anells i embolica la trama introduint escenes sòrdides, esclats de violència i una possible relació incestuosa entre germans que porten la història a un terreny cada vegada més pertorbador, acarnissant-se amb els protagonistes, titelles en mans d’un déu insensible i capriciós. “El títol provisional, de fet, era Melodrama -confessa-. I té elements moderns però també de tragèdia grega. Si segueixes les pautes de la tragèdia grega obtens un artefacte molt potent, que emet molta radiació de contingut”.

Un artista despietat i cruel

Petra representa d’alguna manera un retrobament amb el Jaime Rosales del seu debut, Las horas del día, tant pel retorn de Brendemühl com pel protagonisme d’una maldat gratuïta i arbitrària que es concentra en la figura del Jaume, artista brillant i reconegut mundialment però alhora extraordinàriament amoral, que menysprea el fill per la seva falta d’ambició i es recrea en la humiliació dels més dèbils. L’interpreta un actor no professional, Joan Botey, que transmet una naturalitat rústica gens afectada i a estones esgarrifosa. “Hitchcock deia que per fer una bona pel·lícula cal tenir un bon malvat -afirma Rosales-. A mi el mal em fascina i mai he acabat de comprendre per què hi ha gent tan bona i gent tan dolenta. Però la maldat del personatge deriva una mica de l’arquitectura del guió, era necessària en el context de la recerca del pare que fa la Petra”. Els referents del director per construir aquest personatge van de Miquel Barceló, que ja participava a Sueño y silencio -“D’ell he agafat la idea de l’artista com a Rei Sol sobre el qual gravita tot un microcosmos”-, a Manolo Valdés, la inspiració de l’aspecte més comercial de l’artista, un geni a l’hora d’intuir les tendències del mercat. La crueltat del personatge, afirma Rosales, és l’element de ficció, tot i que reconeix l’ombra de Picasso i el seu costat fosc.

A Petra Rosales treballa per primera vegada amb Clara Roquet (guionista de 10.000 km i directora de curts multipremiats com Les bones nenes ), que firma amb Michel Gaztambide i el mateix director un guió del qual no ha arribat gairebé cap frase a la pantalla. “És la meva manera de treballar. Jo planifico moltíssim i treballo molt en el guió fins a arribar a la versió final. I després, en l’últim moment, es llença a les escombraries. Les actrius llegeixen el guió només un cop i després me’l tornen. Això no vol dir que no assagem les escenes, però amb improvisacions que no fixen res. És un gran iceberg de treball del qual en la pel·lícula només es veu la punta”.

Un nom habitual de Canes

Amb aquesta ja són tres les vegades que el cineasta català ha participat en la Quinzena dels Realitzadors de Canes (abans ho havia fet amb Hermosa juventud i Sueño y silencio ), a les quals cal sumar les dues incursions en la paral·lela oficial del Festival de Canes, Un Certain Regard, amb els seus dos primers films, Las horas del día i La soledad. Ell confessa que gaudeix de l’experiència intensament. “Potser sona una mica frívol, però és la part que més m’agrada de tot el procés, l’única que em diverteix. En el rodatge ho passo malament i el muntatge i la postproducció m’avorreixen tant que gairebé no hi vaig. Però aquí m’encanta la tensió de no saber com es rebrà la pel·lícula, com la valorarà el públic i la crítica. A mi m’agrada l’esport i soc una persona competitiva”.

Rock’n’roll i amor a la Rússia comunista dels 80

La fascinació pel rock’n’roll occidental defineix els personatges de Leto, que ahir es presentava a la secció oficial del Festival de Canes. El film gira al voltant de l’amistat entre dos rockers emergents en la Rússia comunista de principis dels 80. El director Kirill Serebrennikov, potser fascinat per la Nouvelle Vague, opta per filmar en un blanc i negre estilitzat i centra la mirada en el triangle que formen els dos músics i la nòvia d’un d’ells, una relació a tres bandes plena de titubejos, mirades i silencis que sembla extreta d’un film de Philippe Garrel. La pel·lícula també funciona com a biopic que indaga en la mitologia fundacional de Víktor Tsoi, figura llegendària del rock rus a qui interpreta amb cert aire robòtic un actor coreà que ahir confessava que no sabia dir ni una paraula en rus. Serbrennikov, crític amb Putin, no ha presentat el film perquè està en arrest domiciliari des de l’estiu, fet que el va obligar a muntar la pel·lícula a casa.

Més continguts de