Un 'Trencanous' estil Broadway al Liceu
Més que un ballet a l’ús, és un musical ballat, un gran espectacle, ple de llum, color, humor i sorpreses
'El trencanous'
Gran Teatre del Liceu. Fins al 4 de gener
El Gran Teatre del Liceu s’uneix a la tradició de representar el ballet El trencanous, de Txaikovski, amb una proposta radicalment diferent, a tot color i amb orquestra en directe. Com sorgit d’un musical de Broadway o del West End, el coreògraf francès Kader Belarbi i el ballet del Théâtre du Capitole de Tolosa mostren un món de fantasia amb vestits de molts colors dissenyats per Philippe Guillotel i elements escenogràfics d'Antoine Fontaine que canvien de posició, s’amaguen, s’obren i ressorgeixen per als canvis d’escena. A això s'hi afegeixen icones infantils: la protagonista és una nena amb trenes color pastanaga com Pippi Langstrump, els ratolins són aranyes com l’Aragog de Harry Potter i els nens que se’n van d’aventures bé podrien ser Els cinc d’Enid Blyton.
La casa senyorial original és un internat al més pur estil del musical Annie i mentre esperes que es posin a cantar Maybe i aparegui la cruel senyoreta Hannigan, un bondadós Drosselmeyer reparteix regals de Nadal als infants orfes, entre els quals hi ha el trencanous a qui, en somnis, unes magnífiques i malèfiques aranyes li arrenquen un braç en una intensa batalla. La coreografia és lliure, molt activa, alegre i d'estil neoclàssic.
![Ramiro Gómez Samón i Natalia de Froberville a 'El trencanous' al Liceu.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 3900 2600"%3E%3C/svg%3E)
La segona part flueix com un gran espectacle visual i efectista. Els cinc amics viatgen pel món a la recerca del braç del trencanous entre granotes flamenques, enormes éssers arabitzats estil ninot de Michelin, referències a la industrialització soviètica, flors gegants que dansen amb jardiners, personatges de la commedia dell'arte i flocs de neu de llargs abrics d'ermini.
Els efectes visuals són divertits i espectaculars, però a costa d’una reducció dràstica de les parts de ball, fins i tot al gran pas a dos final, quan Marie i el trencanous es transformen en príncep i princesa. Belarbi torna al gran clàssic de Petipa, però amb una coreografia simplificada, on destaca més Ramiro Gómez Samón, que s’allibera dels moviments de titella desarticulat, que una dubitativa Natalia de Froberville més còmoda com a Marie.
La direcció de Marius Stieghorst al capdavant de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu és magnífica, tot i la desconcertant aparició de fragments enregistrats en aquest Trencanous de Belarbi, que no és un ballet a l’ús sinó un musical ballat, un gran espectacle, ple de llum, color, humor i sorpreses.
