Els ulls privilegiats de la Barcelona del segle XX
L’Arxiu Fotogràfic dedica una exposició a la nissaga Pérez de Rozas
BarcelonaLa Ronda era un pis bulliciós, el 3r 2a del número 23 de la ronda Universitat de Barcelona. Allà hi vivia el fotoperiodista Carlos Pérez de Rozas, amb els fills i néts, i s’hi treballava 365 dies a l’any. No hi havia vacances i als fogons s’hi escalfava la llet amb els líquids per revelar. El telèfon sonava constantment: “Trucaven els bombers abans d’anar a apagar un incendi. La policia abans de detenir el lladre. O una veïna. El meu pare i els meus oncles anaven a molts llocs on no anaven els periodistes”, explica un emocionat i orgullós Emilio Pérez de Rozas. Ell és nét de Carlos Pérez de Rozas (Madrid, 1893 - Barcelona, 1954), patriarca d’una nissaga de fotoperiodistes amb talent per activar l’obturador en el moment precís. A l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, que conserva 800.000 fotografies d’aquesta família (és l’arxiu més gran conservat al país), es pot veure part del seu llegat dins l’exposició Crònica gràfica de Barcelona. 1931-1954, comissionada per Andrés Antebi, Pablo González i Teresa Ferré, membres de l’Observatori de la Vida Quotidiana.
Un llegat de 800.000 imatges
Són 123 fotografies, però el testimoni dels Pérez de Rozas va molt més enllà: pare i fills van fotografiar Barcelona des de la dècada dels vint fins als anys noranta del segle passat. Per explorar més la seva immensa producció -la majoria d’imatges no estan firmades perquè treballaven i en equip i és complex saber-ne l’autor-, a l’exposició hi ha tres quioscos digitals amb més de 600 fotografies, la majoria inèdites. A més, a la web de l’Arxiu Fotogràfic es pot accedir al material fotogràfic i col·laborar-hi aportant informació de les imatges.
L’Ajuntament de Barcelona va contractar Carlos Pérez de Rozas el 1922 per fotografiar la transformació urbanística de Barcelona amb motiu de l’Exposició Universal del 1929. El 1932 el fotògraf es va reincorporar a l’Ajuntament. Cobrava unes 1.400 pessetes anuals a canvi de lliurar mensualment una seixantena de fotografies. Era un treballador infatigable que literalment va entregar la vida per l’ofici: l’abril del 1954 va morir d’un infart mentre fotografiava l’arribada del vaixell Semiramis, amb els repatriats de Rússia. Els seus fills van continuar la seva feina i fins poc abans dels Jocs Olímpics van nodrir el fons de Crònica gràfica de Barcelona, l’arxiu fotogràfic del consistori creat durant la República.
Un dels descobriments dels comissaris de l’exposició és que el patriarca dels Pérez de Rozas, que va treballar per a Primo de Rivera, la República i Franco, també ho va fer per a la CNT. A l’exposició es poden veure imatges de les conquestes revolucionàries i la vida a la reregurada.
Els Pérez de Rozas duen la passió pel fotoperiodisme inoculada a les venes. L’Emilio, quan tenia cinc anys, ja ajudava el seu oncle Manolo a revelar les fotos. “Vivint a La Ronda era impossible que no t’acabés apassionant la fotografia”, diu. L’Emilio i el seu germà Carlos s’han dedicat al periodisme. Tots dos, visiblement emocionats, van agrair ahir la tasca d’investigació que han fet els comissaris: “S’han preocupat pel meu avi com no ha fet ningú. És emocionant veure com una generació jove ha sabut reconèixer la seva feina”, va dir el Carlos. No en va: la tasca ha sigut titànica perquè els Pérez de Rozas feien les fotos i les guardaven en rotlles, embolicats amb una cinta, en un calaix. L’única etiqueta era el mes i l’any.
