Carmen Machi: “Quan vaig veure la pel·lícula vaig quedar molt tocada”

BarcelonaAnton Txékhov deia que si en el primer acte d’una obra de teatre hi ha una arma, un dels personatges l’ha de disparar abans del final. La cineasta argentina Marina Seresesky recull aquest detall al seu primer llargmetratge, La puerta abierta, protagonitzat per Carmen Machi, i també el tedi i el cansament de les criatures del dramaturg rus. Però ho fa amb molta més cruesa: la seva història està ambientada al Madrid actual i Carmen Machi no interpreta una aristòcrata en decadència, sinó una prostituta, la Rosa, que malviu amb la mare (Terele Pávez), una anciana paralítica i rondinaire de qui va heretar l’ofici.

“Sí, la pel·lícula és molt teatral. La Marina ja tenia aquest llenguatge quan feia curtmetratges i jo crec que la pel·lícula té una temperatura argentina pel que fa a no collar el tempo; deixa que les coses vagin passant i que la paraula tingui el seu pes”, afirma Machi, malgrat que el seu personatge a penes parli. “El més interessant és el que no diu”, subratlla l’actriu.

Carmen Machi és una actriu totterreny. S’ha posat en la pell de personatges tan diferents com Helena de Troia; el rèptil centenari protagonista de La tortuga de Darwin, de Juan Mayorga; la germana de Roberto Zucco, en l’obra homònima de Koltès, la televisiva Aida, i la Merche d’ Ocho apellidos vascos. A La puerta abierta. “Va ser estrany. Em vaig deixar portar completament pel que volia la Marina. Ella volia la més absoluta economia. Va escriure el paper per a mi. Ella sabia el que volia molt més que jo. Em vaig deixar portar. El joc amb la càmera no consistia a anar a buscar la càmera, sinó que tu hi ets i la càmera et filma -explica l’actriu-. No tinc consciència d’haver treballat des de la contenció, sinó d’actuar des de l’escolta i el silenci. La primera vegada que vaig veure la pel·lícula vaig quedar molt sorpresa, vaig quedar molt tocada”.

La Rosa té una relació molt conflictiva amb la mare, tot i que el duel que manté amb ella conté les espurnes d’humor justes per poder pair el drama. Això i els embats de la vida han fet que la Rosa porti una enorme càrrega de dolor i que s’hagi endurit com una pedra. “La relació entre elles és malaltissa, autodestructiva i no té sortida, perquè cap de les dues marxa”, diu Machi. El món on viuen aquests personatges és mesquí i fosc. “Hi ha el mateix món tant a dins com a fora de casa seva, tot està contaminat. El meu personatge viu de nit, i viure sempre amb la lluna és una bogeria. I dependre sempre dels altres és terrible”, explica l’actriu. L’únic que aconseguirà obrir una esquerda en aquest mur és que s’ha de fer càrrec de manera accidental de la filla d’una companya de professió que mor. Al final s’obre una porta al futur per a la Rosa, però també li queda pendent la feina de fer net i intentar curar les seves ferides. “Fer la pel·lícula va ser psicològicament dur, però ho vaig recordar després; mentre la fèiem no, perquè tens la tensió del rodatge. Vaig disfrutar molt del rodatge, però desitjava que acabés per sortir de l’asfíxia”, recorda l’actriu.

A La puerta abierta, Carmen Machi s’ha posat una vegada més en mans d’una direcció novella. Li agrada combinar grans projectes amb altres de més modestos econòmicament. “T’equilibra i et fa tocar de peus a terra. M’agrada molt treballar amb directors novells, perquè aprens molt. La mirada d’un director que té la necessitat més absoluta de tirar endavant el seu projecte i que hi té l’ànima posada de la manera més absoluta t’ensenya moltíssim -diu Machi-. A més, parlem del present i del futur més immediat de la indústria del cinema”. Aquesta “necessitat imperiosa” Machi també la troba en veterans com Emilio Martínez Lázaro, el director d’ Ocho apellidos vascos. “En lloc de fer-me por, em quedo embadalida”, conclou l’actriu.

D’Osage County a un barri madrileny

La llavor de La puerta abierta es remunta al muntatge de l’obra Agost, de Tracy Letts, que Machi va protagonitzar amb Amparo Baró al CDN el 2011, en els papers que a Catalunya van fer, respectivament, Emma Vilarasau i Anna Lizaran. La directora del film, Marina Seresesky, feia el paper de la criada índia i va escriure el guió, com diu Machi, “pràcticament entre caixes”. Potser per això el film té el mateix clima asfixiant que l’obra teatral, i el pis on viuen, tot i que no és el casalici de l’obra teatral, gairebé és un personatge. “Va començar a escriure el guió quan ens va veure fent de mare i de filla, perquè volia veure aquesta relació impossible entre mare i filla i ambientar-la en el món de la prostitució”, diu l’actriu. Quan els preparatius de la pel·lícula ja estaven en marxa, Amparo Baró va emmalaltir i va morir, tot i que abans va expressar la seva voluntat que la pel·lícula tirés endavant i que el seu paper el fes Terele Pávez.