Vicenç Altaió: "En la proximitat cultural estic veient gent i mesures grises"

"L'artista sempre viu dins la crisi. No hi ha ningú que hi estigui més preparat", afirma Vicenç Altaió (Santa Perpètua de Mogoda, 1954). El 30 de juny va d'abandonar la direcció de l'Arts Santa Mònica i dos dies més tard va rebre el caliu del sector durant la inauguració de l'última exposició de la seva etapa, Pure views . Es va donar dos mesos de marge per decidir si accepta la proposta que li va fer el conseller Ferran Mascarell després de posar fi a la seva etapa al capdavant del centre. Després de l'estiu publicarà un nou recull d'escrits, Un traficant d'idees a les fronteres de l'art , i veurà la llum la interpretació que va fer d'un Casanova crepuscular a la pel·lícula d'Albert Serra Història de la meva mort. "Relata quan Casanova, ja gran, es tanca a escriure les seves memòries. És gairebé una profecia potser del que em tocarà fer. Va ser un home que va viure el període de la llum i la Revolució Francesa i que a la pel·lícula mor per les forces de la nit i del mal, per Dràcula", diu Alataió.

Què creu que va fallar perquè el públic no respongués a una programació tan plural com la que va fer a l'Arts Santa Mònica?

La conselleria va fer una lectura oficial de crisi de públic al Santa Mònica, però n'hi havia molt. En la societat del coneixement el públic no és consumidor, sinó que intervé en els processos. Si haguéssim tingut els mitjans necessaris, el Santa Mònica hagués tingut molt més públic perquè el seu model ho permet.

Amb la reorientació de l'Arts Santa Mònica, ja seran tres els centres dedicats als creadors a la ciutat de Barcelona, amb el centre d'art a la fàbrica Fabra i Coats i la futura oficina al Canòdrom.

La promesa ideal sobre l'espai de la creació contemporània no me la crec fins que la no la veig. Malauradament, és un país que parla molt de la cultura de la innovació, però que té una estructura molt dèbil per posar-hi recursos.

¿Creu que la contemporaneïtat està ben representada actualment als museus catalans?

No es pot tenir una mirada noucentista damunt la cultura. Els equipaments són organismes vius. Estan fets per la seva programació, no per la direcció. Si durant aquesta època hem dignificat l'Arts Santa Mònica com un espai del departament de Cultura com un tot, tornar a fer l'aposta d'una de les parts no deixa de ser una limitació. On aniran a parar la hipòtesi d'exposició que el sector de la fotografia s'estava plantejant sobre la visió de conjunt i el seu cànon, la munió d'artistes que treballen en la correlació de la ciència i les noves tecnologies, aquelles exposicions que reviscolen segments del patrimoni i exposicions d'artistes consagrats com Jaume Plensa que encara no arriben al cànon?

Què pensa sobre el fet que es vulgui vincular els artistes i els creadors a l'emprenedoria i a l'empresa des de tan aviat?

S'han de distingir d'una manera molt clara el que són les polítiques públiques i el que és l'oferta pública del model anglosaxó. Som un país mediterrani. Hem de fer l'esforç de trencar les fronteres que separen una cosa i l'altra. El principal risc és que en el xoc d'aquestes dues visions és preocupant que els mateixos que han provocat una crisi de model vulguin arreglar ells mateixos els problemes que són intrínsecs en la cultura. Em recorda a aquesta imatge que es dóna als mitjans dels homes de gris que vénen d'Europa. Estic veient de prop en l'àmbit cultural gent de gris i aplicacions de mesures de gris. La cultura no és només un dret. En aquests moments és també un deure.

Al seu comiat va dir que l'art català viu emmirallat en un projecte internacional que en realitat no té.

Hi ha dues maneres de ser al món: l'una és als espais homologats internacionals, que vénen donants per un estat o per les cultures nacionals. Com a estat no hi som, i com a cultura nacional, amb la marca Barcelona o sense, sovint tenim una presència, però estem a segona o tercera divisió. Estem fent una política internacional que ens representa a nosaltres mateixos, però la fem per a nosaltres mateixos. Pel que fa a la projecció exterior, tret d'algú que és assumit en el context dels altres, com és el cas de Joan Miró i de Tàpies, que formaven part de la cultura parisenca, no tenim una autèntica presència. Això es veu en l'absència d'artistes catalans a Kassel o a Venècia.