Cinema
Cultura 01/10/2020

Viggo Mortensen: "Soc d’Òmnium perquè m’interessen la història, la cultura i la llengua catalanes"

L'actor s'estrena com a director amb el notable melodrama 'Falling'

Xavi Serra
7 min
Viggo Mortensen: "Sóc d’Òmnium perquè m’interessen la història, la cultura i la llengua catalanes"

BarcelonaÉs Àragorn, Alatriste i Sigmund Freud. També l’assassí d’Una història de violència, el pare de La carretera o el xofer de Green book. Però Viggo Mortensen (Nova York, 1958) és, sobretot, un artista humil i inquiet que ha gestionat amb intel·ligència el seu èxit i que aquest divendres s’estrena a la cartellera com a director amb Falling, un notable melodrama sobre la difícil relació entre un pilot gai (el mateix Mortensen) i el seu pare, un home amb un principi de demència i profundament amargat per a qui passat i present es confonen en una nebulosa infinita.

Per a tu, que vas créixer a l’Argentina, ahir també va ser un dia de dol per la mort de Quino? Per a alguns argentins ell era tan important com Maradona o el tango.

És que Quino era un home de bé, amb bones intencions, una persona que traspassava fronteres com ningú més ho podia fer. I això que a través de Mafalda ell es pronunciava sobre temes importants com la sanitat, temes molt ideològics. Ell es posicionava, però ho feia d’una manera tan evident i benintencionada que fins i tot persones que estan contra la idea d’una sanitat pública entenien que calia tenir cura dels altres.

Debutes com a director amb 61 anys. Per què has trigat tant a dirigir i per què aquesta pel·lícula?

No és fàcil dirigir una pel·lícula en el cinema independent, sobretot si no són històries molt ortodoxes i amb una resolució molt clara. No importa que et coneguin com a actor. No va ser com fer petar els dits i ja està, ja tinc la pel·lícula. Portava 23 o 24 anys intentant dirigir. Quan vaig començar a preparar Falling estava aixecant un altre projecte, així que el meu debut podria haver sigut un altre. Però m’alegro que hagi sortit aquesta història, que és molt personal. I no em fa res que arribi tard. Com a actor soc veterà, però com a director soc un nouvingut, un becari que acaba de començar. Per sort, sempre que he treballat com a actor o director he observat el procés de fer cinema amb ulls de director, perquè sempre m’ha interessat la feina col·lectiva.

I per què creus que ets així?

Potser perquè abans de ser actor era fotògraf i escrivia, però crec que sobretot per l’educació que vaig rebre de la meva mare, que em va portar al cinema des que jo tenia tres anys i després de la pel·lícula sempre reflexionava sobre el que havíem vist: què li havia cridat l’atenció, què l’havia sorprès… Coses sobre la manera en què la història estava narrada. I això em va ajudar a percebre tots els matisos del cinema i a entendre’l com una feina col·lectiva, en què si tothom sacrifica els seus egos pot sortir una cosa molt interessant, fins i tot a partir d’un guió mediocre.

A més, has tingut la sort de treballar amb directors molt bons.

Sí, he tingut una escola de direcció molt bona. Però hi ha molts actors que l’han tingut encara millor que la meva i no l’han aprofitat, perquè no els ha interessat. Si ets el típic actor que et quedes al camerino i només et preocupes de la teva feina també pots arribar a dirigir, però segurament no sabràs què fer amb la càmera, quines lents fer servir, la importància del vestuari i els colors… A mi sí que m’interessava i per això no he tingut por de col·laborar amb els actors i la resta de l'equip.

D’on sorgeix aquesta història tan dura de pares i fills?

La història és una ficció, la família protagonista és fictícia. Però es basa en records meus d’infància i adolescència, tot i que sé que els records són poc fiables, perquè tothom recorda les coses com vol. I també surt del que sento per la meva mare i el meu pare, i del que vaig aprendre d’ells.

De quins directors has après més coses que t’hagin ajudat per dirigir Falling

Sobretot de Cronenberg, amb qui he treballat tres cops i tenim una bona amistat, parlem de tot. D’ell he après la importància de la preparació. Mai és massa d’hora per preparar un rodatge, t’estalvies molts problemes. Així vas coneixent l’equip i tothom es va posant d’acord. I quan sorgeixi algun problema, que sempre sorgeix, és més fàcil trobar una solució entre tots. Però també vaig aprendre molt d’Agnès Varda, amb qui no vaig rodar mai però a la qual vaig conèixer poc abans de la seva mort. Vam tenir una conversa en què ella va posar en paraules el que jo sempre havia sentit com a espectador. Jo li estava explicant que volia rodar la meva primera pel·lícula i ella em va dir que, sobretot, no mostrés les coses al públic. "A través de la teva manera de filmar i les interpretacions dels actors, has de crear les condicions perquè l’espectador desitgi veure. Però no li mostris res!" I aquesta idea és la que m’agrada com a espectador: no vull que em diguin què pensar i sobretot què sentir. És una cosa que odio, especialment quan ho fan a través de la música.

A Falling

No, primer vaig escriure l’escena i després vaig pensar que seria genial que la fes ell. Primer perquè és un bon actor, però també perquè té l’edat i la presència perfectes. Si t’adones que és ell l’escena té un punt afegit, ja que les imatges que associem al seu cinema no fan d’ell precisament una persona que vulguis que et fiqui el dit dins del cos. Però si no el coneixes l’escena funciona igual de bé. De fet, vaig oferir-li el paper perquè sincerament pensava que era l’actor ideal, però deixant-li clar que no li demanava com a favor.

Interpretes un personatge que s’esforça en estimar un pare que no li posa les coses fàcils. Els homes de la generació del Willis, el teu pare en la ficció, no van ser els homes més fàcils d’estimar.

Són homes que venien d’una tradició patriarcal en què mostrar sentiments era una debilitat. Ells havien de ser forts, inflexibles, estoics. I això t’arrenca la possibilitat de comunicar-te amb algú obertament. Hi ha molts models de família, però la gran diferència entre les famílies patriarcals i les més modernes, com la que té el meu personatge a Falling, és que els seus membres poden expressar opinions. Són famílies en què si un s’equivoca demana perdó. En el model anterior, el patriarca no demana perdó ni comunica emocions, perquè tots els membres no són iguals.

El 2018 et vas fer soci d’Òmnium. Vivint a Madrid, t’ha passat factura alguna vegada?

Sí, als mitjans i en xarxes socials. Sé que fins que em mori m'atacaran per això i em diran "independentista de merda" o "argentí de merda". La ironia és que vaig néixer a Nova York. Tot plegat és per una qüestió d’ignorància, ningú m’ha preguntat mai per què me n’he fet soci.

Doncs som-hi. Per què et vas fer soci d’Òmnium?

Perquè m’interessen la cultura, la història i la llengua catalanes. Totes les parles de les diferents zones de Catalunya. Però també m’interessen Andalusia, Navarra, el País Basc, les illes Balears… Jo he viscut en molts llocs i m’agrada viatjar mentalment i físicament. La vida és curta i jo vull aprendre tot el que pugui. Òmnium es va fundar per reforçar, aprofundir i ensenyar exactament el que a mi m’interessa: la cultura, la història i la llengua catalanes. Qui vulgui pensar que ho faig perquè tinc una posició política… I no dic que no la tingui, però hi ha més raons i per a mi el més important era aprendre. Què té això de dolent? Si et molesta, potser és que ets un ignorant. Com a persona lliure tinc dret a aprendre de tot. També llegeixo premsa de dretes en diversos idiomes, per veure per on van les coses. Cada dia llegeixo diversos punts de vista. Hi ha tantes mentides avui dia que és difícil arribar a la veritat. I moltes vegades les coses que t’arriben al mòbil només són aquelles amb les quals estàs d’acord, com si t’estiguessin venent idees. Jo soc curiós i ho seguiré sent. I si a algú no li agrada és que té massa temps per pensar i no s’ocupa de les seves coses.

Suposo que aquesta curiositat t’haurà fet seguir el fulletó estiuenc de Messi.

Sí. Messi m’encanta com a jugador. Quan vaig veure que volia marxar del Barça, el meu somni impossible era que anés al Leeds United amb Marcelo Bielsa. Tots dos són de Rosario, de Newell’s… I al cap i a la fi, Messi ja té tots els diners que necessita per a més d’una vida. Si Bielsa i Messi s’arriben a entendre, seria tan bonic per al futbol! Imagina que arriben a posicions de Champions o que guanyen la Premier. Seria la història més bonica d’aquest any. Però al final no jugarà per a Bielsa ni amb Guardiola perquè Bartomeu no ho va permetre, pel seu ego i la seva supervivència.

Potser l’any que ve.

Ja veurem. Si guanyen alguna cosa, Copa del Rei, Lliga o Champions, serà difícil que marxi. Però no hi ha cap garantia, sobretot després de vendre Suárez a un equip d’aquesta lliga, que em sembla un error garrafal. Jo soc aficionat del Reial Madrid, però m’encanta veure jugar Messi perquè sempre fa alguna cosa, és un artista. Veure’l al camp és un plaer continu, fins i tot si durant una bona estona no fa res. És com un actor que té vàries escenes en què no diu res, però no pots apartar els ulls d’ell. I és per la seva manera de pensar, sempre està un parell o tres de passos per davant dels altres. Tant de bo jugués al Madrid, però no hi anirà mai.

Cada cop hi ha menys actors importants que no hagin protagonitzat alguna sèrie. Tu n'ets un. No t’agrada la idea?

Hi ha moltes sèries bones, però encara no me n’ha arribat cap que em semblés genial. Si haig de passar vuit mesos fora de casa, que sigui per fer alguna cosa que m’encanti. I si no, per alguna cosa que jo escrigui i dirigeixi. Com dèiem abans, la vida és molt curta. Amb Falling he trigat anys, primer per aixecar el projecte i després per escriure, dirigir, muntar i, ara, promocionar. Però val la pena, perquè és una història en la qual crec molt profundament i que vull que arribi a la gent. I em sento molt orgullós de tot l’equip, sobretot de l’actuació de Lance Henriksen, que em sembla magistral. Per això em vull pensar molt bé el que faig, perquè requereix temps. El que més m’agradaria fer és dirigir-ne una altra. Espero poder fer-ho aviat.

L’any passat Andrés Calamaro va fer un concert al Liceu i no va parar de criticar-te

No. Jo no el conec, no hi he parlat mai. No sé per què em va criticar, tot i que tinc les meves sospites. Però li desitjo el millor com a persona i com a artista.

stats