La màgia de la ‘Wendy’ de Benet i Jornet inaugura la Beckett

BarcelonaA Toni Casares li queien les llàgrimes en la presentació de l’espectacle que inaugurarà la Sala Beckett del Poblenou -a partir de demà en funcions prèvies, i dilluns, de forma oficial-: La desaparició de Wendy. És una tria que vol homenatjar el degà dels autors de teatre catalans, Josep Maria Benet i Jornet, un acte de justícia que arriba tristament tard, quan l’escriptor no pot assaborir-ho amb plenitud per culpa de l’Alzheimer. “És que és la figura clau per entendre el bon moment que està vivint la dramatúrgia textual catalana -va recordar Casares-. Ell va viure la travessia del desert i va resistir; gairebé va ser l’únic. El Papitu va explicar als autors d’aquí que era tan important que miressin el teatre de fora -Pinter, Bernhard, Müller- com la nostra tradició”. I els seus fills es compten per desenes, començant per Sergi Belbel, Lluïsa Cunillé o Carles Batlle.

Però La desaparició de Wendy és també un homenatge al teatre. Oriol Broggi, un fill de la Sala Beckett, on va començar la seva trajectòria professional, ha sigut l’elegit per dirigir un text ple de referències a l’univers màgic dels contes i les fades, en el qual els protagonistes són Peter Pan, la Ventafocs, la Wendy... “És una obra en construcció per a un teatre en construcció. Una barreja molt divertida, desacomplexada i moderna sobre el procés de creació d’un espectacle”, afirma el director. Perquè el que ocorre és que la companyia que vol muntar Peter Pan té problemes i acaba mesclant personatges i trames i escenografies. Broggi encara ha ampliat més aquest món amb referències a l’actualitat i a la trajectòria de l’autor. Per exemple, hi treu el cap West Side Story, perquè Benet i Jornet deia que si els americans parlaven d’aquella gent, ell també podia fer-ho; o es pica l’ullet a la Patum, perquè l’autor estiuejava a Gironella, revela l’actor Joan Anguera.

La desaparició de Wendy és una obra esbojarrada, plena d’imaginació... i de ràbia, perquè era una resposta a les crítiques que li van fer a Benet i Jornet per fer un teatre realista. I hi ha una dosi autobiogràfica en els personatges de l’humil Ventafocs i el nen que no vol créixer, Peter Pan. Completen el festiu i acolorit repartiment Diana Gómez, Mar del Hoyo, Antònia Jaume, Xavier Ripoll, Josep Sobrevals, Armand Villén i Carles Pedragosa al piano. I, al fons de l’escenari, hi apareix Samuel Beckett. La icònica fotografia que presidia la Sala Beckett de Gràcia ha acabat entrant també a la funció. Una altra fotografia de Beckett d’esquena té ara el lloc privilegiat del vestíbul. Nous temps, mestres immutables.