'Yo nunca': la sèrie adolescent que triomfa a Netflix

'Yo nunca'

De Mindy Kaling i Lang Fisher per a Netflix. En emissió a Netflix

Pocs professionals de la creació televisiva poden presumir del currículum de Mindy Kaling. Va debutar com a actriu i guionista amb vint-i-pocs anys al remake nord-americà de The office, i el 2012 estrenava projecte propi a la Fox, The Mindy project, a mig camí entre la comèdia romàntica del nou segle, amb un humor més agosarat, i l'autoficció. Kaling ha estat pionera en la creació de sèries des del punt de vista femení i de nord-americana d'origen indi. I tanmateix no ha rebut tanta atenció al nostre país com altres col·legues amb mèrits similars (i això també és una autocrítica). No ha ajudat que The Mindy project s'emetés aquí al canal Cosmopolitan, la qual cosa corrobora com les cadenes i plataformes de producció i programació ens condicionen a l'hora de fixar-nos més en una sèrie o en una altra, o fins i tot en atorgar-los d'entrada certa pàtina de prestigi. El perfil híbrid de Kaling també li juga en contra en aquest sentit: és autora de sèries populars amb empremta personal però que no generen el mateix culte o enrenou que les de Lena Dunham, Phoebe Waller Bridge o Aziz Ansari.

L'Alejandra Palés em va avisar de la nova estrena de Mindy Kaling, la sèrie adolescent Yo nunca, un dels últims fenòmens de Netflix i una altra mostra de la seva capacitat per actualitzar els codis de la comèdia popular. La creadora i la seva còmplice habitual Lang Fisher continuen el camí iniciat per pel·lícules com Mean girls (2004; Chicas malas quan es va estrenar aquí) i Booksmart (2019; Súper empollonas) a l'hora de revisar els rols en aquest tipus de ficcions sense deixar de celebrar el millor del gènere. La protagonista de Yo nunca és Devi Vishwakumar (Maitreyi Ramakrishnan), una estudiant d'institut inseparable de les seves millors amigues, la Fabiola (Lee Rodriguez) i la Leonor (Ramona Young). Les tres reben el malnom de “l'ONU”, elles creuen que perquè representen certa diversitat cultural, però la raó és una altra...

Com a Chicas malas, la Devi comença a distanciar-se de les amigues quan intenta lligar-se el noi més atractiu i popular de l'institut. La sèrie retrata amb encert un dels grans oblidats en aquestes ficcions durant anys, el desig sexual femení, alhora que també presenta tres noies en rols tradicionalment masculins, els dels superestudiosos, llestos i/o rarets de la classe. Kaling i Fisher saben combinar amb gràcia el retrat de les dinàmiques relacionals dels instituts amb l'explotació còmica de les rivalitats entre els personatges. Un dels punts forts de la sèrie és com treu punta humorística a la gestió de la multiculturalitat a la societat nord-americana, ja sigui amb personatges un punt caricaturescos com el professor d'història que va d'enrotllat o amb situacions com la que presideix l'episodi més divertit de tots, el de l'escapada educativa a un simulacre de l'ONU on la protagonista dinamita els discursos diplomàtics habituals per acabar provocant l'esclat d'una tercera guerra mundial a escala estudiantil.

Yo nunca es gaudeix més com a comèdia que com a melodrama un punt romàntic. L'eix dramàtic de la sèrie és el dol que arrossega la protagonista per la mort prematura, pocs mesos abans que s'iniciï la trama, del seu pare. Aquest trauma no del tot paït explica el comportament erràtic de la Devi i la mala relació amb la mare. En els últims episodis la sèrie s'encarrila pels senders coneguts de la comèdia romàntica i la catarsi emocional, i perd part de la seva gràcia per abraçar un desenllaç força convencional... Yo nunca, per cert, està narrada des de la veu en off pel tennista John McEnroe fent d'ell mateix, en una decisió tan inesperada com divertida.