Els catalans no culers
El subscriptor Ricard Casas m’envia un comentari, que elegantment renuncia a elevar a la categoria de queixa, pel ressò –més aviat poc ressò– que es fa el diari del RCD Espanyol de Barcelona.
“M’agradaria debatre (tampoc es tracta de fer una queixa) sobre el tracte que se'ns dona als catalans no culers en els mitjans. Ara ens ocupa l'ARA, però coincidirà amb mi que es tracta d'un mal endèmic a la nostra societat. Sempre em fa reflexionar llegir columnes en clau culer de l'admirat Antoni Bassas. No pensa, ni per un instant, que també hi ha subscriptors periquitos? Que el victimisme és totalment gratuït (els poders fàctics sempre beneficiaran el poderós).
Per no parlar de la secció d'Esports. Un dia d'aquests ens posaran la notícia a doble plana de l'hora a què fan els àpats els jugadors del primer equip blaugrana... I ja en clau feminista, ni punt de comparació el tracte donat a un equip prefabricat com és el Barça femení respecte al del degà dels clubs de noies a l'Estat, com és l'Espanyol. Ja no entro en altres esports, que segur que gent de la Penya, el Girona o el Lleida també hi tenen molt a dir”.
He reenviat el comentari al cap de la secció d’Esports, Xavi Hernández, per tal de tenir el contrast que prescriu la meva funció. Agraeixo la seva resposta, en dies d’hiperactivitat afegida per les urnes d’avui. Em respon:
“Tot admetent que aquestes últimes setmanes hi ha un seguiment extraordinari de l'actualitat del Barça, que a banda d'estar competint per tot té obert un procés electoral, la tria temàtica de la secció d'Esports intenta ser equilibrada tenint en compte diverses variables. Una d'aquestes variables és l'audiència web, que és l'única via empírica i comptable per saber què és el que interessa al nostre lector. Segons les dades que ens proporcionen les mètriques, el Barça és amb moltíssima diferència el tema preferit pels subscriptors, els registrats i els lectors esporàdics del nostre diari. Tot i això, deixant de banda aquestes setmanes amb molta càrrega informativa blaugrana, la nostra cobertura de l'Espanyol i el Girona, els altres dos clubs de Primera masculina, és regular i inalterable. Com a mínim publiquem dos temes setmanals estrictament relacionats amb els pericos i els gironins (actualitat esportiva, institucional, etc.). Tenim, de fet, dos col·laboradors dedicats exclusivament a aquests clubs: Marc Mosull i Jordi Bofill, respectivament. Seguim la mateixa política amb el Barça femení, que té molta parròquia sobretot entre els joves. Més enllà d'aquests continguts fixos, la nostra tria temàtica es basa en explicar històries relacionades amb l'esport més que la competició en si. Els resultats de les competicions es troben a Google. El valor afegit d'un diari generalista a l'hora de fer una secció d'Esports rau en fer servir la competició d'excusa per explicar històries”.
He estudiat el cas fixant-me en els equips masculins i femenins del Barça, l’Espanyol i el Girona, compulsant tots els diaris del mes de febrer, i els resultats són contundents, tot i que adverteixo que poden tenir un marge d’error, atès que he fet el recompte manualment, però si més no són indicatius. La secció d’Esports, segons el meu còmput, ha escrit 85 peces sobre el Barça, 11 sobre el Girona i 6 sobre l’Espanyol. Per pàgines, en surten 48 per al Barça, 6 del Girona i 3 de l’Espanyol. Per evitar l’increment puntual distorsionador que suposen les eleccions del Barça, com bé assenyala el cap d’Esports, he comptat també 28 dies de gener (pels 28 de febrer), i aquests són els resultats: 57 peces sobre el Barça, 13 sobre el Girona i 7 sobre l’Espanyol. En pàgines, 46 per al Barça, 7 per al Girona i 6 de l’Espanyol.
Per situar les meves dades, he consultat la IA. Del mes de gener (sencer), fa una estimació d’entre 80 i 110 articles sobre el Barça, 14 sobre el Girona i entre 15 i 20 peces mensuals sobre l’Espanyol.
És evident que el volum de notícies que genera el Barça és més alt que el del Girona i el de l’Espanyol d’entrada pel nombre de competicions, però també s’hi ha d’imputar, a més a més de la quantitat, que també és qualitat a mesura que s’escala en la Champions, el ressò social –i polític– del “més que un club”, que depassa els 140.000 socis. La Defensora del Lector d’El País, Soledad Alcaide, m’explica que ha tingut queixes en sentit similar de seguidors d’equips de diferents comunitats autònomes que se senten menystinguts respecte de l’atenció als dos grans de la capital.
Tot plegat pot justificar, segons els cànons periodístics, les xifres de ressò al diari, que tanmateix són susceptibles de revisió davant d’unes diferències tan acusades. Es tracta d’estudiar la possibilitat de dedicar més espai als “catalans no culers” sobre els quals ens anima a debatre el lector Casas. Potser fent crònica dels partits de Lliga dels tres equips catalans de Primera Divisió masculina, com de les competicions internacionals respectives. I alliberar de la marginalitat l’equip femení de l’Espanyol –el Girona competeix en categories inferiors que queden fora dels focus informatius– per les mateixes raons que lleis i reglaments, i el mateix dret consuetudinari!, prenen en consideració anivellar els gèneres.
Jeffrey Epstein i el jersei de Noam Chomsky
El lector Josep-Manel Alarcó, professor sènior d’història, em planteja el tema Epstein a partir d’una reflexió interessant que realment fa pensar. A partir del seu correu, formulo retòricament la pregunta doble: ¿Noam Chomsky, un intel·lectual de molt de gruix, d’influència notable en el pensament i l’activisme, compromès amb les lluites humanistes del nostre temps, també està emmerdat en el fangar? Tu quoque, Chomsky? Dono paraula al lector:
“En l'edició, penso, d'aquest darrer diumenge [8 de febrer] situaven Noam Chomsky a l'esquerra certament d'un esquema deplorable de xarxa corrupta. Llegint l'article només el troben culpable d'haver rebut un jersei de caixmir. Per part de vostès em sembla ridícul esmentar un dels pocs intel·lectuals d'esquerra que resta al món sencer, que fins i tot esmentava (i que va donar per mort) Hugo Chávez, epd. Suposo que saben que és anarcosindicalista i que una universitat porta el seu nom, i que com Bukowski és més llegit a Europa que a casa seva (els EUA), on mai se li ha fet gens de cas, ço sí, li han pagat entrevistes per no publicar-les. Ell mateix, Chomsky, avisava fa uns anys que sota el parany de la pedofília i el terrorisme, àdhuc el narcotràfic, hi havia interessos criminals. Sisplau, mostrin una mica de fervor cultural abans de tacar una figura de referència com Chomsky”.
Quim Aranda, el nostre corresponsal al Regne Unit, coneix bé el tema i m’explica que el nom de Noam Chomsky apareix en 3.794 documents dels tres milions i mig publicats pel departament de Justícia nord-americà, i me’n fa avinents uns quants. La mateixa dona de Chomsky, Valéria, ha admès autocríticament una interacció amb Epstein que va molt més enllà del regal d’un jersei, però en cap cas vinculada a fets delictius. Aranda considera també: “La forma en què s'han publicat els documents fa molt difícil treballar-los. Els has de mirar d'un en un. És un desgavell com el DOJ [sigles del departament] ha publicat la informació. Entre altres coses, per fer molt difícil qualsevol recerca. Cal invertir-hi molt de temps i molts mitjans”.
L’article referit pel professor Alarcó és un completíssim reportatge de Cesc Maideu i Albert Llimós i el tema ha estat tractat profusament a l’ARA, entenc, després de revisar tots els textos, amb rigor professional i la distància deontològica que no criminalitza pel broc gros més enllà del que prescriu el dret penal de circumscripció de l’autoria, les probatòries i la presumpció d’innocència. En aquest sistema, Natza Farré escriu (6 de febrer): “Estic convençuda que molta gent que es va relacionar amb Epstein no va cometre cap delicte sexual. De la mateixa manera que estic segura que no podem posar la mà al foc per moltes persones que coneixem ni podem refiar-nos dels presumptament innocents que asseguren que «tot és fals»”.
Certament, fer periodisme en aquest maremàgnum és complicadíssim, i s’hi afegeix la inevitable contaminació d’una política cada cop més judicialitzada/justiciera, on els adversaris esdevenen enemics i es disparen els ventiladors de porqueria, s’instal·la la dinàmica “nosaltres” contra “els altres” –segueixo i recomano Tzvetan Todorov–, i subscric la Blackstone’s ratio (1760) del dret garantista, que prescriu que és preferible absoldre un culpable que condemnar un innocent. En el supòsit Chomsky, a més a més, el presumpte innocent no es pot defensar perquè té 97 anys i un vessament cerebral el 2023 li va desenvolupar seqüeles en la mobilitat i en la parla, l’eina essencial del lingüista.
El Defensor del Lector pren esment dels dubtes, suggeriments, crítiques i queixes sobre els continguts del diari en les seves edicions digital i en paper, i té cura que el tractament de les informacions sigui conforme als codis deontològics.
Per contactar amb el Defensor del Lector podeu enviar un correu electrònic a eldefensor@ara.cat o enregistrar un missatge de no més d'un minut al número de WhatsApp 653784787. En tots els casos, cal identificació amb nom, cognoms i número de DNI.