LA FI D’UN MODEL LA RUÏNA DE LES CAIXES

CatalunyaCaixa: un epíleg escrit en cinc actes

La mala gestió i la imprudència van propiciar la fi de l’entitat i d’una era

Caixa Catalunya va ser fundada l’any 1926 a Barcelona i va créixer fins a convertir-se en la segona gran caixa catalana i la tercera de l’Estat. Fa només deu anys presumia dels millors resultats de la seva història amb uns beneficis de 247 milions i rebia millores de qualificació de Moody’s. Eren temps en què dedicava a obra social una proporció dels beneficis més alta (el 22,6%) que el seu històric rival, La Caixa. Una dècada després, CatalunyaCaixa és la metàfora del fracàs de les caixes d’estalvis, el seu rescat ha costat als contribuents una xifra de prop de 12.000 milions, ha perdut la condició de caixa i ja no es gestiona des de Catalunya. El seu naufragi es pot explicar en cinc frases.

1. “Deixeu-los, ja cauran”

A partir dels anys 80 i 90 les caixes d’estalvis van començar a competir agressivament amb els bancs. Ho van fer seguint l’estela de Josep Vilarasau, que va iniciar aquest camí al capdavant de La Caixa. El 2004 les caixes tenien un 48% de quota del mercat financer, i durant el boom immobiliari van superar el 50%. A mesura que perdien quota, els grans banquers espanyols van començar a criticar el que consideraven una competència deslleial: les caixes no havien de retre comptes amb els accionistes i comptaven amb suport públic pel fet d’estar molt polititzades. Però no tots els grans financers espanyols van posar el crit al cel. Al sector es recorden encara d’una profecia feta per Emilio Botín: “No saben fer de bancs. Deixeu-les, que ja cauran a les nostres mans”.

2. “Cursos d’una hora”

Entre el 2004 i el 2007 CatalunyaCaixa va entrar en una espiral imparable d’inversió en el sector immobiliari. De fet, les enormes dades de morositat que van acabar ensorrant l’entitat es van gestar aleshores.

Amb Narcís Serra com a president i Josep Maria Loza com a director general, Caixa Catalunya enceta un camí que la porta, el 2008, a 77.000 milions d’actius immobiliaris i 11.200 milions de crèdits a promotors. Una de cada tres hipoteques concedides per l’entitat superava el 80% del valor de l’immoble, cosa que des de dins de l’entitat es veia com “una bomba de rellotgeria”. Tot plegat, amb un gran endeutament de l’entitat, que just abans de la crisi va triplicar el seu deute emès, de 5.800 a 18.000 milions. A partir del 2007, els beneficis van caure en picat. El mateix ministre d’Economia, Luis de Guindos, admetia divendres que el FROB estudia aquesta política de concessió de préstecs que van portar l’entitat a una morositat molt superior a la del sector per decidir si ho envia a la fiscalia.

Sobre aquella època, el mateix Narcís Serra va admetre que havia implantat “cursos d’una hora” als consellers de la caixa, que no tenien els coneixements necessaris tot i ser un requisit establert pel Banc d’Espanya. L’expresident Antoni Serra Ramoneda, predecessor de Serra i també molt qüestionat, admetia que “el sistema de nomenaments era pervers i poc seriós”. Directius de l’època admeten que “van fallar els controls elementals de risc” i afegeixen: “De banca no en sabíem i teníem enganxades a dojo”.

D’aquesta època es recorda també la figura de Loza, que va marxar amb una indemnització de 10 milions: “Només li interessava l’obra social, creia que això era una ONG”, diu un antic directiu. Loza va nomenar un adjunt, Josep Maria Alentorn, que portés el dia a dia de l’entitat. El balanç dels que ho van viure és dur: “Els que manaven llavors eren tots uns incapaços”.

3. “S’ha acabat la festa”

“S’ha acabat la festa”. Els que van sentir el primer discurs d’Adolf Todó en entrar a l’entitat com a director general recorden bé el duríssim discurs que els va dedicar. “Ens vam sentir insultats”, rememoren.

Todó arribava per redreçar una nau que ja tenia greus problemes, i les primeres mesures que va prendre van anar encaminades a deixar de concedir préstecs a persones que probablement no els podrien tornar. Membres del seu equip recorden que el màxim executiu deia que l’entitat havia estat imprudent a l’hora de concedir crèdits a les classes més populars “precisament perquè un dels reptes de les caixes és evitar el risc d’exclusió”.

El cop de volant de Todó, però, no va evitar el que era inevitable. El juliol del 2010 es va fusionar amb les caixes de Tarragona i Manresa per esdevenir CatalunyaCaixa i va rebre 1.250 milions. Un any després, ja fregant el col·lapse, va ser intervinguda pel FROB, que hi va abocar 1.718 milions més. I el 2012, Brussel·les va pagar la nacionalització del banc amb 9.084 milions. El centre de decisió del banc va passar a ser a Madrid, tot i que el ministre d’Economia, Luis de Guindos, va confiar la presidència del banc a Todó.

4. “Per què precipitar-nos?”

A CatalunyaCaixa hi ha coincidència que els dos últims anys l’entitat perdia valor cada dia que passava. Ho prova l’evolució dels dipòsits, que només ha remuntat recentment per l’elevat interès que oferia l’entitat. I hi ha un ampli consens en el sentit que el valor del banc -i l’interès dels contribuents- va caure molt després dels dos processos de venda fallits impulsats per De Guindos. En l’últim, el març del 2013, el ministre es mostrava tranquil: “Per què precipitar-nos?” No pensava igual Adolf Todó, que va topar amb el ministre per aquesta qüestió i va ser destituït. Posteriorment, el paper de Todó també va passar a ser molt qüestionat. L’any passat, el jutge va imputar-lo juntament amb Narcís Serra i una cinquantena d’exconsellers per haver aprovat pujades de sou a l’alta direcció quan l’entitat ja rebia diners públics.

5. “La marca es perdrà”

El BBVA ha guanyat aquesta setmana la subhasta per l’entitat, i Francisco González, president del banc, afirma que espera uns beneficis per al grup de 300 milions des del 2018. Tot per 1.187 milions, que podrien rebaixar-se a 388 quan els contribuents hi perdin uns 12.000.

A l’entitat pinten bastos: els sindicats temen un ajust dur i el banc parla d’una retallada del 40%. Però el canvi d’etapa no acaba aquí. El BBVA no ho confirma, però al sector hi ha convenciment que “la marca es perdrà”. CatalunyaCaixa, hereva de Caixa Catalunya i de dues caixes catalanes més, arriba així al seu final i tanca tota una etapa.

----------------------------------------------------

Société Générale i l’amenaça d’Hèrcules

Quan faltaven dues setmanes per acabar el període de presentació d’ofertes per CatalunyaCaixa va irrompre en escena Société Générale. El tercer banc francès va mostrar molt interès en l’adquisició, segons fonts coneixedores del procés. Però l’oferta del banc, el 17è més gran del món per actius, mai no va arribar.

Fonts del sector expliquen aquest fet per les dificultats que han viscut tots els bancs estrangers amb presència en el mercat de banca minorista a Espanya. Afegeixen que una compra d’aquestes característiques requereix un estudi molt detallat i que a Société Générale podria haver-li faltat temps per estudiar bé els comptes de l’antiga caixa catalana. Però també hi ha una versió segons la qual el banc francès va poder ser víctima d’una estratègia encaminada, precisament, a espantar-los.

En la recta final del procés, diversos mitjans es van fer ressò d’una preocupació de Santander, BBVA i CaixaBank per un suposat forat de 1.400 milions en una cartera d’hipoteques de dubtós cobrament coneguda com a Projecte Hèrcules de CatalunyaCaixa. Aquesta troballa amenaçava, segons aquestes informacions, la venda de l’entitat. Des de CatalunyaCaixa es va interpretar la notícia amb calma. Molts al sector creuen que es tractava, simplement, d’una jugada per espantar Société Générale i allunyar-la del procés.

Més continguts de

El + vist

El + comentat