Per què la segona generació d’immigrants se sent marginada?

Immigrants musulmans del Regne Unit, França, Bèlgica i Alemanya expliquen la seva realitat quotidiana

QUIM ARANDA / CRISTINA RIVAS / ESTHER HERRERA / ISAAC LLUCH

Regne Unit

Els musulmans tenen més dificultats per trobar pis

Cada divendres al migdia, a l’hora de l’oració, dos o tres centenars de persones s’apleguen a l’interior i a les portes de la mesquita Masjid Abu Bakr, una de les moltes de l’est de Londres, a Waltham Forest. Hi ha homes de totes les edats, però sobretot per sota dels quaranta i molts joves que no han superat encara els 30, com Sahid Ahmad, que en té 27.

La mesquita és també un centre per socialitzar-se i per trobar-hi ajuda. S’hi organitzen tota mena d’activitats: xerrades religioses per a adults o classes de formació espiritual per als infants; trobades amb els veïns no musulmans per establir lligams de convivència, i també, per exemple, partits setmanals de futbol. Sahid Ahmad hi juga regularment. Entre els altres serveis que ofereix la mesquita hi ha també una secció dedicada específicament a buscar habitatge: una habitació o una casa.

No és estrany. Els desorbitats preus de Londres són un dels problemes més greus a què s’enfronten tots els que hi viuen. I més especialment els musulmans, segons dades oficials del cens i les que aporta el Consell Musulmà del Regne Unit (MCB, en les sigles en anglès). Sobretot per a les segones generacions, que han arribat a un mercat molt inflacionista i que, en general, no han tingut els mateixos avantatges que altres ciutadans del Regne Unit amb un background social i econòmic diferent.

Sahid Ahmad treballa sis dies a la setmana en una de les desenes de botigues d’electrònica i mòbils que hi ha a la High Street del barri de Walthamstow, que és el lloc on hi ha la concentració més gran d’aquest tipus de comerços a Londres. La seva família és originària del Pakistan, però ell és a Londres des que tenia 3 anys. És britànic, i se’n sent. Però no oblida les arrels.

El seu cas és excepcional entre la comunitat musulmana del barri i, en general, del Regne Unit. És un dels pocs -en termes percentuals no arriba al 0,1% dels quasi tres milions de musulmans- que s’ha independitzat de la família sense haver-se casat. Per aconseguir-ho, el primer que va haver de fer, ara fa quinze mesos, va ser trobar habitatge. Una habitació en una casa compartida. “A la mesquita em van ajudar, si no difícilment hauria trobat res”. La raó, més que la religió, és l’estatus laboral, empleat sota mínims, amb la categoria oficial d’autònom, i uns ingressos que “no arriben a les 850 lliures mensuals”, uns 920 euros. Per l’habitació, a quinze minuts a peu d’on treballa, en paga 250 (270 euros), més les despeses.

Problema endèmic

Els serveis de la mesquita Masjid Abu Bakr no són els únics d’aquesta mena. Molt més professional és la North London Muslim Housing Association, fundada el 1986, que regenta 783 propietats a la ciutat per ajudar sobretot famílies.

L’associació va ser una resposta a un problema endèmic: la dificultat de moltes famílies musulmanes per accedir a un habitatge. Les xifres ho diuen tot. En bona mesura estan relaciones amb el penós procés d’assentament de poblacions musulmanes provinents, majoritàriament, del Pakistan i de Bangladesh, a partir de la dècada dels cinquanta, i els ingressos que obtenen els membres de cada llar. L’MCB calcula que el 50% d’aquestes famílies viuen al llindar de la pobresa, ja que no arriben a obtenir 850 lliures (920 euros) mensuals, que és el 60% de la mitjana del que guanya cada unitat familiar del país, unes 1.700 lliures (1.850 euros).

Les conseqüències que se’n deriven són, entre d’altres, que gairebé la meitat dels tres milions de musulmans del Regne Unit viuen en les deu àrees més pobres del país i només l’1,7% viuen en les més riques. El 28% dels musulmans viuen tanmateix en habitatges socials. Allà va créixer el Sahid, que sap que la perspectiva de tenir un habitatge per a ell sol “encara és molt lluny”.

França

No són percebuts com a francesos pel seu aspecte

A França hi ha 7,3 milions de descendents d’immigrants, segons un estudi del 2016 de l’Institut Nacional d’Estudis Demogràfics (Ined), el primer que permetia recollir la nacionalitat de les persones arribades durant les set onades migratòries de la primera meitat del segle XX. L’estudi constitueix un retrat robot de l’anomenada segona generació: els francesos fills d’un o de dos pares immigrants representen un 11% de la població de França. D’aquests, gairebé la meitat, un 45%, són d’origen europeu (Espanya, Itàlia, Portugal), un 31%, d’origen magribí (Algèria, el Marroc, Tunísia), i la resta provenen de pares d’altres colònies franceses a l’Àfrica i de Laos, el Vietnam i Cambotja. Un estudi publicat el 2016 per l’institut britànic Ipsos MORI mostra que els francesos tenen la percepció que la població musulmana a França és d’un 31%, una xifra molt allunyada de la realitat, que ronda el 8%. Segons els especialistes, la sobreestimació prové d’errors de càlcul i de proporció, de prejudicis i de cobertures mediàtiques.

A França, la immigració musulmana prové majoritàriament d’excolònies. En el cas d’Algèria, per exemple, es tracta d’una immigració essencialment de mà d’obra en moments de reconstrucció (post Primera i Segona Guerra Mundial). Els industrials preferien tractar amb els treballadors algerians, considerats dòcils i escolaritzats a Algèria en francès.

El 93% dels francesos fills d’immigrants declaren que se senten francesos. Però molts confessen que s’han sentit alguna vegada víctimes de discriminació, sobretot a l’hora de trobar feina, i que no sempre són percebuts com a francesos. Patrick Simon, director de recerca a l’Ined, apunta: “A la pràctica el fet de ser francès no s’atribueix per la nacionalitat o codis culturals com la llengua, sinó pel fet de «semblar francès». Evidentment, els primers a patir aquesta visió són els immigrants magribins, els africans, els asiàtics i els seus descendents”.

Malgrat que la República Francesa s’enorgulleix de la seva ceguesa respecte a l’origen ètnic i a la religió -el cens no recull aspectes com la procedència ètnica i el fet religiós-, els nivells d’èxit acadèmic es redueixen entre els fills dels immigrants, especialment els provinents de països africans i de confessió musulmana, que viuen en aglomeracions urbanes deteriorades i constantment patrullades per una policia que no dubta a demanar la documentació només en funció de l’aparença o el color de pell.

Bèlgica

Viure marcats per la mala fama d’un barri

L’Oussama ho té clar. “Soc belga de Molenbeek”. Com ell, molts joves senten forta la identitat amb el barri, “del qual no diuen res bo els mitjans”, lamenten. El districte de Molenbeek-Saint-Jean de Brussel·les, del qual tant s’ha parlat de manera negativa, ha sigut sovint exemple dels problemes d’integració a Bèlgica. Però també hi ha històries d’èxit. Darrere de l’Académie Jeunesse de Molenbeek, un club de futbol del barri, hi ha una història de superació personal. El seu director esportiu, Mohamed Tabbakalt, és originari del barri i s’implica de manera personal perquè els joves no visquin al carrer i se sentin part de la comunitat. Ell mateix n’és un exemple. Ara té 60 anys, però va venir amb els seus pares quan era un nen des del Marroc. Ara se sent de tots dos llocs. “Els joves no s’ho plantegen, són belgues. Els que no se senten integrats són una minoria”, diu Fàtima Zohra, secretària i ajudant del club de futbol, i un altre exemple que el sentiment de sentir-se arrelada al país és possible. “L’Académie és important perquè ajuda els joves a centrar-se en els estudis gràcies a l’esport, no van al carrer a passar el temps. És un lloc d’integració, de cohesió”, afirma.

Amb tot, a Molenbeek no tothom té aquesta sensació. Sovint, alguns senten que les autoritats els han “abandonat”. El Reda i el Said, dos amics que es passen “el dia al carrer”, apunten que si hi ha problemes d’integració i radicalització és perquè les autoritats “no van tornar a enrecordar-se de Molenbeek fins que hi va haver els atemptats de París”. Així, conclouen, “no hi ha res més a fer”.

Alemanya

El llast de sentir-se ciutadans de segona classe

El Fatih té 13 anys i és repetidor de setè curs. Parla fluid l’alemany, però comet força errades gramaticals i li falta molt vocabulari. A casa, amb els pares, només parla turc, i a l’escola és dels que no poden mantenir l’atenció més de deu minuts seguits. Aquesta setmana la professora l’ha enxampat distret a classe escrivint en lletres gruixudes en el bloc escolar: “Erdogan”. Sí, el president turc. El mateix que ha cridat centenars de milers de turcoalemanys a fer un boicot electoral en les legislatives alemanyes del 24 de setembre. A la classe del Fatih, en una escola de la Baixa Saxònia, són majoria els alumnes amb arrels fora del país. Ell, com la resta dels estudiants, se sent integrat i aparentment no se sent rebutjat per ser musulmà. Certament, les escoles alemanyes procuren tenir en consideració l’alumnat practicant d’aquesta religió. Però en el dia a dia sorgeixen sempre inevitables problemes. I més d’un cop han hagut d’intervenir els tribunals.

La integració dels joves amb arrels familiars fora del país és especialment problemàtica en el sistema educatiu alemany, on els alumnes són classificats ben aviat segons el seu rendiment. L’entorn familiar i social dels alumnes, així com la rellevància de l’ús de la llengua alemanya a casa seva, marca de seguida moltes diferències. “Hem comès molts errors en els anys 80 i 90, perquè la tercera i la quarta generació d’immigrants no se senten del tot integrats, no diuen ben bé que són alemanys. Molts joves tenen la impressió que no formen part de la societat que té èxit, que té accés als diners, a la feina, a la democràcia. Se senten una mica de segona classe. I aquí és on pot venir un salafista i enredar-lo”, adverteix Cornelia Lotthammer, portaveu de la Xarxa de Prevenció contra la Violència (VPN, en les seves sigles en anglès). Aquesta ONG alemanya, finançada amb diners públics, ja ha auxiliat des del 2013 unes 250 famílies i uns 300 joves.

Amb una seixantena d’assessors, entre els quals s’inclouen pedagogs, teòlegs musulmans i imams voluntaris, la VPN fa tasques de prevenció amb tallers escolars dirigits a joves d’entre 14 i 16 anys. “Molts són analfabets religiosos. Els expliquem que la violència no forma part de l’islam i fem un treball d’immunització bàsica contra els intents dels salafistes de reclutar-los”, apunta Lotthammer. Altres tallers van destinats a la formació dels professors. “A Berlín hi ha classes amb un 95% d’alumnes amb arrels estrangeres i hi ha molts conflictes. Molts professors truquen perquè tenen la sospita que algun alumne s’està radicalitzant. De tant en tant transcendeix que algun noi no vol donar la mà a una professora, que desafia amb missatges en àrab o turc el professorat o que insulta amb un antisemitisme latent el company. La preocupació dels professors és aprendre com tractar aquests casos i com comunicar-se amb aquests joves”, raona la portaveu de la VPN, institució que també treballa en presons amb l’objectiu d’ajudar en la reinserció social islamistes i extremistes de dreta.

La integració a Alemanya en l’educació escolar va força lenta: un 36% dels musulmans abandonen l’escola abans dels 17 anys, segons un estudi recent de la Fundació Bertelsmann. A França, en canvi, ho fan un 11%.

A Alemanya hi viuen al voltant de 4,7 milions de musulmans, aproximadament un 5,7% del conjunt de tota la població. L’informe de la Fundació Bertelsmann afirma que un 96% se senten lligats al país. La integració de musulmans en el mercat laboral alemany -un 60% treballen a jornada completa- és millor que a França, el Regne Unit, Suïssa i Àustria. No obstant això, un 19% dels alemanys sense origen estranger asseguren que no volen tenir veïns musulmans.

El Fatih té molt a escriure en el seu bloc escolar.

El + vist

El + comentat