L’altra moció de censura perduda per Mariano Rajoy

BarcelonaMariano Rajoy va convertir-se divendres en el primer president del govern espanyol que perd el càrrec per una moció de censura. Però no és el primer càrrec a qui li passa, i de fet el mateix Rajoy ho sap molt bé. Fa poc més de trenta anys, el 22 de setembre del 1987, ja es va haver d’enfrontar a una moció de censura, la primera que va prosperar després de la reinstauració de la democràcia després de la fallida de Josep Benet (PSUC) el 1982 contra Jordi Pujol. No anava contra ell, sinó contra el president de la Xunta, Gerardo Fernández Albor, d’Alianza Popular (AP). Rajoy, flamant vicepresident del govern gallec, va defensar-lo.

La maniobra política de l’oposició per descavalcar Albor va iniciarse, paradoxalment, des de les files dels populars. La rebel·lió interna va estar liderada pel que fins llavors havia sigut vicepresident i home fort de l’executiu, Xosé Luis Barreiro, que volia tombar-lo per la via ràpida i convertir-se en el candidat a les eleccions del 1989. El president d’AP i líder de l’oposició al Congrés, Manuel Fraga, que validava en principi el relleu, va frenar el seu suport, contrari a les presses de Barreiro.

Amb l’aval de la direcció, Albor va recompondre el seu govern per la sortida de Barreiro i cinc consellers més i va situar un jove Rajoy, el diputat més jove de la cambra amb 31 anys, de vicepresident. El 5 de novembre del 1986 Rajoy, que ja havia sigut diputat el 1981, prenia possessió en un dels excepcionals actes públics en què se’l recorda pronunciant paraules en gallec. L’expresident espanyol no tenia estimació per l’idioma, com demostra el fet que evités participar en la votació de la llei de normalització lingüística del 1983, aprovada per unanimitat al Parlament del qual ell era diputat. Una frase en què feia referència a la seu i al nom de la presidència gallega resumia la seva postura: “Soc Rajoy i vaig a Raxoi, a una junta de la Xunta”.

El gallec no va fer acte de presència en la seva intervenció per defensar Albor. Tot i que l’espurna l’havia encès la revolta interna d’AP, van ser els socialistes gallecs, amb 22 escons, els que van tirar endavant una moció amb què Barreiro recuperaria la vicepresidència. El PSdG va vèncer gràcies al suport dels deu diputats de Coalició Gallega -on van recalar els dissidents d’AP-, cinc del Partit Nacionalista Gallec (PNG) i tres del PSG de Camilo Nogueira.

Governs ‘Frankensteins’

De res van servir els arguments de Rajoy per mirar de frenar la moció contra un president que aleshores ja tenia 70 anys i que no se sentia amb prou força per defensar-se. Des de la tribuna de la cambra, l’aleshores vicepresident va denunciar les aliances del futur executiu, en un símil del terme “govern Frankenstein ” que ha utilitzat aquests últims dies per alertar del pacte dels socialistes amb Podem i els independentistes. Rajoy va preguntar-se retòricament si d’aquell pacte amb socis tan dispars en podria sortir “un govern estable”, i més “amb els antecedents d’alguns possibles membres de l’executiu” en al·lusió al trànsfuga Barreiro. “Senyor Laxe, vagi amb molt de compte”, va avisar al candidat. “Al senyor Albor i als que hem estat amb ell durant aquests durs deu mesos amb el verí a dins ens jutjarà la història, no ens jutjaran vostès”.

A qui sí que van jutjar i van acabar condemnant a sis anys d’inhabilitació el 1990 va ser a Barreiro. El dia abans de la votació, i en un intent a la desesperada per frenar la moció, el gabinet d’Albor i Rajoy van presentar una demanda contra Barreiro als jutjats de Santiago per presumpta prevaricació en la concessió de la futura loteria gallega, anomenada Tres en Raia, que el vicepresident havia adjudicat a una empresa, Societat General de Jocs de Galícia, que encara no s’havia constituït.

Els populars complien així la seva amenaça de querellar-se contra Barreiro si Coalició Gallega seguia endavant amb la moció de censura. Tot i que la concessió de la loteria mai havia arribat a ser efectiva perquè la mateixa Xunta l’havia anul·lat, Barreiro va ser processat el 1988 després d’un procés en què Rajoy va ser citat a declarar.

L’Audiència Provincial va absoldre Barreiro, però la fiscalia va recórrer i el Tribunal Suprem va acabar condemnant el díscol d’Aliança Popular. “Una maniobra perfectament instrumentada per eliminar un senyor de la vida política”, va descriure-ho Barreiro.

Ironia de sèrie

Abans de tancar el seu discurs, Rajoy va pronunciar unes paraules que evoquen el discurs que va fer dijous, però canviant únicament el gentilici: “Donaran una enorme bufetada a la democràcia, i la donaran a tots els gallecs”, va sentenciar. Llavors ja feia gal·la de la seva ironia, com quan dijous va preguntar a Sánchez si havia sigut Podem qui li havia demanat que mantingués els pressupostos. Davant de les afirmacions de Barreiro, que dies abans s’augurava que seria president al desembre, Rajoy reclamava amb humor claredat al presidenciable socialista. “Perquè si el senyor Barreiro serà president al desembre jo, per descomptat, dono suport al senyor Mariñas [llavors líder del PNG] perquè ho sigui, perquè a més a mi el senyor Mariñas és un home que sí que m’agradaria que fos president”, va afirmar enmig de les rialles de la bancada dels populars i del mateix dirigent del PNG. Aquell dia, adreçant-se al candidat socialista, també va fer una premonició que trenta anys després té una forta càrrega irònica. “Recordi vostè les paraules desinteressades que li diu, des d’aquesta cambra, qui possiblement aviat hagi d’abandonar l’activitat política”, va dir Rajoy en referència a ell mateix, com acredita el Diari de Sessions del Parlament de Galícia.

I és que aquella moció va interrompre la carrera política del diputat més jove del primer Parlament gallec, que va tornar a exercir de registrador de la propietat a la localitat valenciana de Santa Pola, perquè no tenia escó i no podia votar. Només ho va fer durant nou mesos. Ara, després de 37 anys acumulant poder i ocupant càrrec rere càrrec, la segona moció de censura en què surt derrotat pot suposar el punt final de la seva trajectòria política. El polític espanyol més longeu, amb més de 5.000 dies en l’exercici del poder de l’Estat (2.677 com a ministre i la resta com a president d’Espanya), ha sobreviscut a tot tipus d’avatars fins que Sánchez ha aprofitat la sentència del cas Gürtel per fer-lo fora. L’expresident Albor va admetre al setembre passat, durant l’acte d’homenatge que va rebre pel seu segle de vida, que no s’esperava la meteòrica carrera del seu deixeble. “Els mentiria si digués que ja intuïa llavors que seria president del govern”, va assenyalar l’expresident gallec al costat de Rajoy, que va riure sense dissimular.

El que tampoc intuïa Albor, que amb 21 anys com a alferes provisional de l’aviació de Franco se’n va anar a Alemanya a combatre amb els nazis a la Segona Guerra Mundial i va rebre tres condecoracions, era que trenta anys més tard el seu alumne més privilegiat acabaria caient amb una altra moció històrica, la primera a triomfar per tombar un president del govern espanyol.