BarcelonaLa Fundació Catalunya Cultura ha estudiat les diferents lleis de mecenatge i, entre el model nòrdic, l’anglosaxó i el llatí, ha considerat aquest últim com a referència, amb França com a emblema. És un model en què l’estat té un pes fort i que alhora preveu desgravacions del 60% per a les empreses i el 66% per a particulars. La llei Aillagon va generar un gran debat i, al final, va tenir un gran consens parlamentari. Va néixer un any després de la llei de mecenatge espanyola, el 2003, però la dobla en les xifres de deduccions. Ha tingut resultats inqüestionables i ràpids, però exigeix un canvi de mentalitat: “D’entrada genera desconfiança perquè passes de tenir sobre la taula un pressupost a tenir-hi el que siguis capaç de generar; passes del control de la despesa a incentivar l’ingrés”, resumeix Gemma Sendra. Aquesta mateixa por és la que té el ministeri d’Hisenda, si bé es pot treballar amb previsió perquè l’execució de la deducció és diferida dos exercicis.
Els resultats haurien de fer enterrar totes les pors: en deu anys a França han passat de tenir 2.000 empreses mecenes a 44.000, i el 98% són pimes que ajuden projectes joves vinculats al territori. La recaptació és multimilionària: 1.200 milions d’empreses i 2.000 milions declarats a hisenda de particulars, que se sumarien a 2.000 milions més no declarats.
Però el salt no va ser automàtic. “El més important són les polítiques públiques que es van desplegar: es va crear una Missió de Mecenatge per difondre una cultura de la filantropia i van recórrer el país fent de flautista d’Hamelín compartint bones pràctiques”, diu David Camps. “El mecenatge hauria d’entrar en l’harmonització fiscal europea”, defensa Gemma Sendra.
