Marina Ottaway: “La guerra a l’Iraq i Síria és un camí sense sortida per als Estats Units”

BarcelonaMarina Ottaway és una de les investigadores més destacades sobre el món musulmà. Convidada a Barcelona per l’Institut Europeu de la Mediterrània, comenta amb l’ARA els desafiaments al Pròxim Orient i la resposta dels Estats Units.

La Primavera Àrab ha fracassat?

La mobilització de masses al carrer s’ha acabat. Però si entenem la Primavera Àrab com un llarg procés de transformació, estem a la meitat. A Tunísia se segueix una transició a l’espanyola, perquè es dóna en el marc de l’estat existent. A Egipte els militars han imposat la mà dura contra tothom: els Germans Musulmans, els revolucionaris, els liberals... tothom està sota vigilància. Als altres països veurem una reconfiguració territorial: no veig que l’Iraq pugui continuar sent un sol país, i passa el mateix amb Síria i el Iemen. Veurem molts canvis territorials abans que comenci un procés real de transformació política. El procés continuarà d’una manera o altra, perquè la gent no es quedarà passiva. Però caldrà temps.

Com valora la resposta d’Obama?

El problema és la falta d’una visió global del món i també del Pròxim Orient, que ha prevalgut als Estats Units des del final de la Guerra Freda. I també la dificultat que té Washington per fer una política constructiva a la regió amb l’herència de l’administració Bush. L’opinió pública nord-americana continua sacsejada pel desastre de les guerres de l’Iraq i l’Afganistan, que van sortir molt cares i han sigut un fracàs total. Ningú no volia tornar a la guerra fins que la reacció emocional a la decapitació del periodista James Foley va canviar les coses. Obama havia de reaccionar.

Quina és l’estratègia?

Ningú sap què fer, ni tan sols els militars. El general Dempsey està advertint Obama que no aconseguirà res sense desplegar tropes sobre el terreny. Enviar assessors i llançar bombardejos aeris és una política sense sortida. No funcionarà. Bombardejar només pot servir per dues coses: per obrir la porta a tropes per terra (i a Síria no n’hi ha) o bé per aniquilar un país, com a la Segona Guerra Mundial. Els Estats Units estan en un carreró sense sortida i Obama ho sap.

Obama va citar Somàlia i el Iemen per explicar la intervenció a Síria. Una intervenció per tenir la situació sota control requeriria desenes de milers de soldats. No oblidi que els Estats Units van arribar a tenir 140.000 soldats a l’Iraq. I quan van marxar van deixar tots els problemes al darrere. Ningú vol una altra intervenció com aquella.

¿Creu que el règim d’Al-Assad s’ha beneficiat de la intervenció dels Estats Units a Síria?

Fins a un cert punt, sí. Sens dubte, els Estats Units i la resta de membres de la coalició no lluitaran contra Al-Assad mentre estiguin ocupats amb l’EI i mentre el règim permeti els bombardejos aeris. Però l’avantatge que Al-Assad obté d’aquesta situació és més teòric que real, perquè, de fet, ni els Estats Units ni els seus aliats abans tampoc no havien fet res per derrocar-lo.

¿L’Estat Islàmic és una amenaça més gran que Al-Qaida?

Sí, perquè tots els radicalismes hi estan convergint. Que el grup salafista egipci Ansar Bayt al-Maqdis declarés fa unes setmanes l’adhesió a l’Estat Islàmic no vol dir que entri en una estructura centralitzada, sinó que se suma a aquest moviment general de convergència. No serveix de res titllar-los de colla de psicòpates: és evident que la direcció sap molt bé què té entre mans. És un moviment polític violent amb objectius molt clars i la capacitat per assolir-los. La pregunta és: ¿pot ser vençut? Jo crec que els Estats Units i els seus aliats poden acabar amb el seu control territorial: costarà un cert temps, però és possible. Una altra cosa és si pot ser derrotat com a ideologia violenta. I això no és tan fàcil. El problema va començar molt abans del 2011: abans se’n deia talibans o Al-Qaida.

Es prepara una Tercera Intifada?

És possible. Ja no hi ha vàlvula de seguretat. El procés de pau està mort. La solució dels dos estats no funcionarà. Israel no dóna treva: continua l’expansió dels assentaments a Jerusalem Est, tanca l’Esplanada de les Mesquites. Hi ha una pressió constant per posar els palestins contra les cordes. I no crec que ho acceptin. És cert que políticament estan derrotats: Abu Mazen no és un líder i no hi ha cap organització forta, però com a poble no han sigut vençuts. No es deixaran apartar. Però l’aliança entre Israel i els Estats Units no es trencarà, per molt que Obama estigui tip de Netanyahu.

En resum: amb l’ensorrament de l’URSS no es va acabar la història.

No, però no li sabria dir quin serà el pròxim capítol, ni si serà millor o pitjor. El que és segur és que no hem passat de dos pols a un món unipolar: vivim en un món molt més fragmentat. Ja no tornarem a un món simple com el d’aquell acudit de la Guerra Freda: “¿Quina és la política dels Estats Units a Burkina Faso?” “Depèn del que facin els russos!”