ANÀLISI

Trump i els altres: retorn als anys 30?

El populisme actual és diferent del feixisme o el nazisme però comparteix el deix autoritari

El triomf de Donald Trump als EUA i l’ascens de la dreta populista a Europa i més enllà (el partit Una Nació enguany ha assolit a Austràlia el 4,3% de vots al Senat) indiquen un aparent retorn als feixismes d’entreguerres. Laraó? Presenten lideratges forts amb un discurs polític que es vol situar al marge de la dicotomia dreta-esquerra i que combina xenofòbia i exaltació nacionalista amb atacs a l’establishment i les elits. Però ¿assistim realment a un retorn als anys trenta?

En primer lloc, el context és molt diferent. El feixisme va sorgir en una societat que s’industrialitzava, amb una migració massiva del camp a la ciutat i una polarització política i social extrema marcada per l’eclosió del comunisme. En canvi, la nova ultradreta irromp en una societat que es desindustrialitza i les classes socials, apunta el politòleg Piero Ignazi, no estan “ben definides en els seus contorns, ni tampoc són centrals com en el passat”. I si abans l’amenaça era la revolució marxista, ara ho és l’efecte devastador de la globalització, que destrueix ocupació i genera una bossa creixent de perdedors.

En aquest escenari, i a diferència dels totalitarismes dels anys trenta, la dreta populista no atorga un paper central a l’estat. De fet, és ambivalent sobre el seu rol: vol que intervingui de manera limitada en l’economia, però que sigui actiu per garantir prestacions socials per als autòctons i protegir fronteres. En última instància, percep l’estat com el gran baluard davant corrents migratoris i cultures foranes, deslocalitzacions industrials i competència estrangera, i entitats i acords internacionals que depreden la sobirania.

En segon lloc, si els feixismes van assumir cosmovisions racistes, la dreta populista les rebutja de manera oficial. En contrapartida, emfatitza les diferències culturals i vol evitar mestissatges perquè en un futur no llunyà les comunitats foranes retornin als països d’origen. I en el cas dels musulmans manifesta una oposició frontal: proclama que no es poden integrar perquè tenen una religió retrògrada i de conquesta.

Rebuig del multiculturalisme

Aquest rebuig del multiculturalisme i dels fluxos migratoris vertebra el discurs ultradretà perquè la seva diana no són tant els de dalt (les elits) com els de davant (els estrangers). Ara, adverteix el sociòleg Pierre-André Taguieff, “les elits són rebutjades en la mesura que són percebudes com el partit de l’estranger”. Per tant, defensar la identitat nacional passa per denunciar la “invasió” migratòria i, amb ella, les elits que l’afavoreixen.

En tercer lloc, els feixismes van acabar amb els règims democràtics i volien una societat muda i passiva, disciplinada i enquadrada en organitzacions de masses. En canvi, la ultradreta actual fa una crida constant a la mobilització ciutadana perquè vagi a les urnes. Com assenyalen Yves Mény i Yves Surel, per a la dreta populista “si el poble és la font de poder, res pot contenir la seva capacitat de decidir i de qüestionar”. I veu la millor forma d’expressar-la en els plebiscits, atès que la ciutadania no vota mediatitzada pels partits i els seus interessos.

La nova ultradreta, doncs, no rebutja en bloc el llegat de la Il·lustració, sinó que en fa una lectura selectiva en donar protagonisme decisiu a la “veu del poble”. Tanmateix, no per això deixa de qüestionar els valors il·lustrats que fonamenten les democràcies actuals, com la igualtat, la tolerància i el pluralisme.

Els canvis descrits fan que sigui difícil preveure els règims que poden instaurar aquestes forces populistes, però s’albira una mena de neobonapartisme plebiscitari. Amb aquesta expressió volem al·ludir a règims de caràcter presidencialista i nacionalista, dirigits per líders que limitin les llibertats, defugin controls parlamentaris i aprovin decisions polèmiques mitjançant referèndums.

En certa mesura, un exemple és Hongria. Allà Viktor Orbán cada cop concentra més poder: ha fet bastir una tanca amb Sèrbia per aturar els refugiats i a l’octubre va convocar un plebiscit contra la política migratòria de la UE. En definitiva, com alerta l’assagista Anne Applebaum, en el futur potser “deixin d’existir la democràcia liberal i amb ella Occident tal com els coneixem”.

Més continguts de