Virus de ficció en la cultura popular

Les pandèmies víriques han servit d’inspiració per a molts llibres, pel·lícules i sèries

El mal és un tema que ha hipnotitzat des de sempre els creadors de ficcions, que tant l’aborden sota la forma d’éssers malignes, alienígenes i monstres de tota mena, com de personalitats psicòtiques que se situen al marge de qualsevol moralitat. Però què passa quan el mal és una cosa petita, discreta, que portem a dins i que desenvolupa una vida a costa nostra?

Els virus, aquests agents infecciosos que adopten mil formes, també s’han infiltrat en la imaginació de literats. Jack London mateix, al conte La invasió (1910), ara sembla que tingués una bola de vidre per veure el que passaria més d’un segle després. Hi descriu l’explosió demogràfica a la Xina i una guerra bioquímica. Els Estats Units, davant el creixement del seu rival, fan servir una arma tan invisible com letal: els virus. Els ianquis només s’han d’embrutar les mans per aniquilar un grapat de supervivents. Després ve la recolonització de la Xina pels poders de l’Oest i -atenció a la dada- el país viu aleshores una revifalla artística i intel·lectual. El 1980 França i Alemanya estan a punt d’iniciar una nova guerra i totes les nacions del món s’uneixen per demanar que no es facin servir més les armes bioquímiques: la humanitat ho agrairà.

Stephen King ha fet la seva incursió vírica a Apocalipsis -versió uncut que va fer el 1990 de la seva The stand -, que comença quan un agent de seguretat d’un complex militar detecta una fallada catastròfica en el procediment i aconsegueix escapar-se amb la seva família. Sense saber-ho, però, és portador del virus A1 que han creat, mortal al 99,4%. La població mundial sencera s’ha infectat amb El Capità Rodamon, nom que rep el virus. Els dos grups de supervivents s’enfronten en un mirall de la Guerra Freda, una lluita entre la democràcia i la tirania, entre el bé i el mal.

A Remade (2016), d’Alex Scarrow, l’epidèmia comença a Nigèria i s’escampa en un tres i no res. En una setmana el virus s’ha plantat a Londres, on s’acaben d’instal·lar dos germans. En aquesta novel·la juvenil, la gent infectada es converteix en líquid i s’escola. Davant la virulència de la petita bestiola, els no infectats només poden arrencar a córrer. Quan la població mundial ja perilla s’evidencia que algunes persones, com els adolescents protagonistes, hi són immunes. Només si en descobreixen el motiu podran salvar la humanitat.

La pesta (1947) d’Albert Camus presenta la població d’Orà assotada per una epidèmia que fa emergir el sentit de la solidaritat entre els homes. Què passa quan la humanitat s’enfronta a l’absurd sense poder recórrer a cap Déu ni cap moral universal? El filòsof exposa el seu pensament existencialista: l’home és un ésser lliure que està sol i ha d’establir lligams de solidaritat per sobreviure. Aquesta obra potser és la més actual, ja que vehicula una crítica a la restricció de les llibertats dels governs dictatorials.

Una epidèmia també és el rerefons d’ El amor en los tiempos del cólera (1985) de Gabriel García Márquez. La història s’ambienta a principis del segle XX en una ciutat costanera, i gira al voltant de dos joves que s’enamoren però no es poden casar per culpa de la família. La pesta, que s’escampa gràcies al riu que els protagonistes remunten en una barcassa, és una metàfora de les convencions socials que contaminen la vida de les persones.

Però els virus no sempre són motiu d’espant. A La guerra dels mons (1898) H.G. Wells descriu una invasió dels marcians a l’Anglaterra del 1894. Quan sembla que ja està tot perdut, de cop i volta els grans trípodes amb què els marcians es mouen i provoquen la devastació al seu voltant, s’aturen. Un dels supervivents, l’Ashton, assisteix a la mort silenciosa d’aquests éssers viscosos amb el cap gegant, sense entendre res. No sospita que han sigut víctimes de la grip. Sort dels virus!

En l’àmbit del cinema i les sèries trobem el reflex més fidedigne i, per tant, més inquietant de l’actual crisi del coronavirus. Wolfgang Petersen va recrear a Esclat una epidèmia vírica a partir dels mecanismes del cinema d’acció: un heroi noble (Dustin Hoffman interpretant un científic), una gran amenaça (l’arma biològica que es propaga per un poble), els antagonistes de l’heroi (els militars que van crear el virus) i un desenllaç feliç que restaura l’ordre. Uns anys després, Steven Soderbergh va dissenyar Contagi com si fos una resposta realista a Esclat. Amb un repartiment farcit d’estrelles (Gwyneth Paltrow, Jude Law, Matt Damon, Kate Winslet, Marion Cotillard, Bryan Cranston), la pel·lícula assumeix els codis del cinema de catàstrofes mostrant les conseqüències més probables d’una possible pandèmia vírica: la descoordinació general, la intoxicació informativa, el pànic de la població, els que intenten treure’n benefici... I, mentrestant, estrelles com Paltrow o Winslet van caient víctimes del virus i moren, cosa que anul·la la possibilitat d’un final feliç i relativament innocu. Contagi, a més, presenta un paral·lelisme esgarrifós amb la crisi actual: en tots dos casos un ratpenat és en l’origen del virus mortal.

També la televisió s’ha fet ressò de l’angoixa vírica en algunes sèries recents. A Containment, del canal The CW i basada en una sèrie belga, un cordó sanitari aïlla Atlanta per intentar contenir la propagació d’un virus mortal; en la versió belga la ciutat era Anvers. The last ship, de TNT, transcorre en un món devastat per una grip molt agressiva, però a bord d’un vaixell de l’armada que no s’ha vist afectat per la pandèmia i on dos biòlegs treballen en la possible elaboració d’un antídot. A Helix, del canal SyFy, l’alerta per virus prové d’un campament de recerca biològica de l’Àrtic on un grup de científics estaven fent experiments genètics. I en la magnífica La peste, de Movistar, la mort invisible recorre els carrers entre penombres de la Sevilla del segle XVI arrasant els barris pobres però també famílies de casa bona.

Però si un subgènere ha capturat bé l’ansietat col·lectiva i la por d’una catàstrofe vírica és el cinema zombi, que en la seva etapa moderna ( El despertar dels morts, 28 dies després, The walking dead ) ha accentuat els trets que emparenten una apocalipsi zombi amb una pandèmia global que es propaga de manera imparable. L’exemple més eloqüent és Guerra Mundial Z, el malson postapocalíptic en què Brad Pitt dirigeix els esforços de l’ONU per trobar una cura per al virus que ha infectat el món.

El + vist

El + comentat