El 9-N on va començar tot: ‘Arenys is very wild pig’
“És que a Arenys de Munt som molt senglars!”, exclama l’Èric. Assegut amb tres amics a la cantina de l’IES Domènec Perramon, obert per al 9-N, recorda que aquell pioner 13 de setembre del 2009 el bar on treballava va haver de tancar a les sis de la tarda perquè es van esgotar les existències de tot. Llavors, 2.569 persones van votar a favor de la independència de Catalunya. Entre les quals hi havia la Magalí, que ho feia per primera vegada. Ara té vint-i-dos anys i, malgrat que ahir va sortir fins a les tres perquè són les festes d’Arenys, avui a les 7.45 h ja era a l’institut pel que pogués passar. El Jaume també hi era. Treballa al forn del poble, i ha portat coca de vidre i brioixos per als voluntaris de les meses.
Són joves, però han mamat més política que altres generacions a la seva edat. El Jaume explica que aquest va ser el primer poble d’Espanya a retirar tots els homenatges als caiguts. I el Jordi, germà de la Magalí, que potser ha arribat a casa a l’hora que ella venia cap aquí -cara vermella i una coca-cola-, fa que sí amb el cap.
Hores abans, unes dues-centes persones esperaven que fossin les nou a les portes del gimnàs del centre. Després d’un petit caos inicial, els voluntaris han marcat les fileres davant les urnes amb cintes de protecció civil. Els més matiners han estat les persones grans. I la més gran, una dona de 101 anys que encara tenia un DNI antic, sense lletra. Alguns s’han adonat avui que els havia caducat. Ni fotocòpies, ni passaports valien per substituir-lo.
Hi havia pares amb fills, nins dins cotxets o a collibè, parelles, nois que portaven la samarreta amb la senyera de Qatar, i també superindepes que es treien la capa amb l’estelada abans d’entrar, per demostrar que es prenen la votació seriosament o perquè qui exerceix el seu dret és humà. Els gossos es quedaven fermats a una paperera del pati, gemegaven esperant els amos. A les 10.20 h havien votat més de cinc-centes persones.
Transport voluntari
La Maria Rosa i la Josepa vénen de bracet. Cabells blancs, ulleres, la Josepa duu bastó. Un voluntari les espera al cotxe. A mi també m’ha pujat un voluntari, des d’Arenys de Mar. L’he reconegut per la bossa de plàstic groga a l’antena. Es diu Pere i mentre conduïa comentava que, tot i estar molt content per la resposta ciutadana, Artur Mas ha de fer més cas als altres partits. A la Maria Rosa el president ja li està bé, però la Josepa fa una cara rara. Després diu: “Madrid s’ho tira tot a l’esquena”.
La Loli va néixer a Còrdova, es va casar amb un badaloní i és mare d’una Xantal de tres anys i una altra nina. Les filles li diuen que parla molt malament el català. Ha votat que sí. Creu que totes les comunitats haurien de ser independents perquè així no caldria passar per cinquanta persones a l’hora de resoldre un problema. La Gemma és voluntària de la mesa on hi ha l’urna per als cognoms començats per R. Es veu que n’hi ha molts, de Roigs i Rossells. A les onze ja s’hi han depositat 134 paperetes. Comenta que, si no voten almenys dos milions de persones, “no ens faran cas”. Un segon! Mentre parlava amb mi, un home ha introduït el seu vot sense el sobre. Oh-oh. Nul. Culpa meva. Per sort, els observadors internacionals no ho han vist.
Vuit observadors en ruta
En són vuit. Porten una targeta penjada que diu: “DemoCat”. Van de col·legi en col·legi per supervisar que tot es desenvolupa segons uns estàndards pels quals el vot és lliure i ningú no vota més d’un cop. Gérard Onesta és de Tolosa, assegura que no han rebut pressions de la Generalitat ni de l’estat espanyol. I malgrat que ha de ser neutral i imparcial, confessa que s’ha emocionat amb el cas d’una barcelonina de noranta-cinc anys que, en introduir la papereta, s’ha posat a plorar. Diu que l’ambient és “ bon enfant ” (de bona voluntat, relaxat). L’única pega és una qüestió tècnica: no hi ha cabines per garantir l’anonimat del vot.
Després de xerrar amb els presidents de les meses, els observadors van a la cantina i l’alcalde, Joan Rabasseda, d’ERC, els presenta la Magalí, el Jordi, el Jaume i l’Èric. Parlen en anglès. “¿I ja els hi heu dit, que sou molt senglars?”, els pregunto quan els observadors se’n van. “Això com seria? Wild pig?”, responen.
Vull saber com és el seu país ideal, però toquen de peus a terra. “No volem que es repeteixin els sistemes d’ara, sabem que tot està per construir i hem d’anar amb cautela”, assegura l’Èric. “Qualsevol cosa seria millor que això”, resol la Magalí. Estic a punt de pensar que són massa sensats per l’edat que tenen, quan el Jaume i l’Èric es miren i es foten a riure. “Mira -conclouen-, l’ideal seria Jan Laporta de president i traslladar el Parlament al Luz de Gas”.
