Víctor Manuel: "El món és infinitament millor que fa 50 anys, malgrat els capellans i les religions"

Ha fet 78 anys, en suma 60 de carrera artística i més de 50 casat amb la cantant Ana Belén. Víctor Manuel (Mieres, 1947) torna amb un nou disc, Solo a solas conmigo, que el portarà a una gira que farà parada al Palau de la Música el 16 de juny.

La primera frase del disc és: "Mai estaré de tornada". Sembla una declaració d'intencions.

— No ho vull estar, i és una decisió que t'obliga a revisitar-te, perquè és fàcil deixar-se anar i pensar que ja ho saps tot, o perdre la curiositat per la gent i les coses.

A la mateixa cançó dius: "Les Espanyes cara a cara, que saben, però no entenen, que cap d'elles guanyarà". Com veus Espanya?

— Més complexa que fa uns anys, però la gent ho ha volgut així, tot i que de vegades sembli que tot això ho ha inventat Pedro Sánchez. Tinc la impressió que no es fa prou pedagogia per comprendre que les coses són com són, que es governa d'acord amb els vots, i que no estarem votant cada setmana fins que encaixin els vots amb unes determinades intencions. Però la política s'ha convertit en un terra ple de vidres on és difícil trepitjar i no sagnar. No ha estat mai un lloc harmoniós, però ara ho és menys que mai perquè és molt divers i ens sorprenen coses amb les quals no comptàvem.

Per exemple?

— Que hi hagi un partit d'extrema dreta a Catalunya. Però aquesta gent era aquí, no havia marxat enlloc, i de sobte les circumstàncies els remouen d'una determinada manera. I també és cert que rebem molts estímuls externs que ens conviden a comportar-nos de maneres que ni tan sols controlem.

Les dues Espanyes de les quals parles, no poden entendre's?

— No són dues, en realitat són moltes. Espanya és molt diversa i no han d'entendre's necessàriament els uns amb els altres, però estaria bé que hi hagués territoris comuns: sanitat, educació... però tampoc aquí sembla existir, perquè cadascú fa la seva batalla i per un grapat de vots poden fer qualsevol cosa.

Recordes la infància a la cançó Yo nací a la sombra de un cerezo.

— És l'arbre que hi havia davant de casa, i la primera foto que tinc és allà. La meva mare em portava dins del cotxet, el meu germà surt al costat i estem a l'ombra del cirerer, que és el meu arbre preferit. La textura del tronc és diferent de la de qualsevol arbre, i el sé reconèixer encara que no tingui fruits. És una cançó de la infància, sí, però projectada al futur per parlar-li també a aquella gent, que segurament no m'escoltarà, però que té nostàlgia del que no va viure.

I que diuen que una dictadura no estaria malament...

— Però estic segur que si parles individualment amb ells i els expliques les coses que els podrien passar sortirien corrents. Ningú vol que si ets gai et fiquin a la presó, o no poder avortar, o haver de demanar permís per tenir compte bancari si ets una dona. I no crec que cap nen de 7 o 8 anys vulgui sortir al pati a cantar el Cara al sol i fer la salutació feixista.

I aleshores, per què ho diuen?

— No els fa por perquè no el coneixen. M'agradaria passar pel túnel del temps i portar-los uns dies allà. Jo no n'era conscient, de tot el que passava. El meu avi va ser afusellat, és a la fossa comuna del cementiri d'Oviedo. I el meu pare era el gran de sis germans i s'havia de fer càrrec dels altres cinc. A nosaltres mai ens va explicar el que li havia passat a la família. Va ser una decisió conscient, i, segurament, va tenir bon criteri.

No ho preguntaves?

— Quan anàvem al cementiri, ell sempre em deia el mateix: que l'havien matat per robar una cistella d'ous. I així va quedar la història fins que vaig decidir jugar a bàsquet.

Com?

— Al meu poble, si volies jugar a bàsquet, havies d'estar afiliat a la OJE, l'Organització Juvenil Espanyola. Jo hi tenia traça, en el bàsquet, i l'entrenador em va animar a apuntar-me. Quan li vaig dir al meu pare em va respondre que no, que de cap manera. "Ells són els que van matar el teu avi", va dir. Jo tenia 12 anys i no vaig acabar d'entendre què havia passat. Era un nen que havia crescut en la ignorància, que veia els telenotícies i me'ls creia. Vaig anar encaixant les peces més tard.

Vas ser víctima de l'extrema dreta el 1976. Van posar una bomba a casa teva.

— I a l'home que ho va fer el van detenir perquè hi havia un problema de trànsit a Madrid; el que anava al cotxe de darrere va tocar el clàxon perquè es mogués i ell va baixar, i sense dir-li ni una paraula li va disparar un tret. T'imagines el personatge? I després va acabar explicant com havia posat dos quilos de goma-2 a casa nostra. Quaranta anys després penso: collons, quina por. En aquell moment no n'era tan conscient.

I veient el panorama tens por que aquella violència es pugui repetir?

— Allò no es repetirà perquè no hi pot haver la complicitat que hi havia aleshores entre jutges, policies i extrema dreta, encara que hi pugui haver temptacions de persones a la policia o la justícia. I tampoc hi ha tantes armes. Aleshores es va matar gent a manifestacions. A Argamasilla de Alba, un poble de la Manxa, un paio va treure una pistola mentre jo cantava. El van detenir, però només li van prendre l'arma i després va poder sortir a prendre copes. Aquestes coses passaven el 76.

A Yo nací a la sombra de un cerezo parles dels capellans de l'escola, en un moment en què sembla que la religió torni a estar de moda.

— Odio les religions, totes. No sé si has vist la pel·lícula Los domingos. L'Ana [Belén] em va explicar que hi va anar l'altre dia i que la gent aplaudia al final. O sigui, que la veuen de manera militant. I el cap de la conferència episcopal presumia l'altre dia que tornava la religiositat, però les esglésies estan buides. I fixa't com són, que va dir una cosa que em va semblar horrible: que calia escoltar Sílvia Orriols, perquè ell havia detectat que a la diòcesi l'escoltaven. Ja veus, tot és bo per al convent, tot ho aprofiten.

I malgrat tot, reivindiques en un dels temes que "encara no està tot perdut".

— El món és infinitament millor que fa 50 anys, malgrat els capellans i les religions. I clar que passen coses horribles, i hi ha mancances, però hem avançat. El que passa és que també hi ha coses noves, com un imbècil votat per 77 milions d'imbècils que mana a la primera potència mundial. I aquest senyor és perillós, evidentment. Però el món continua girant, i també es mou la gent. No aturaràs les migracions, de la mateixa manera que no faràs tornar les dones seixanta anys enrere. Són coses irreversibles. Una altra cosa és que facin que els avenços vagin més lents. La història avança així, de vegades, amb dues passes endavant i una enrere.

Veus avui cançó protesta?

— Sí, el que no hi ha és la complicitat que nosaltres teníem als 70 o 80. Podies editar un disc, algú l'escoltava i fins i tot assumint problemes el programava. Les radiofórmules van acabar amb això, està tot teledirigit amb la mateixa música per a tothom.

Al disc hi ha també amor, amb la cançó Gracias por todo, dedicada a la teva dona, Ana Belén. Què li agraeixes?

— A mi m'ha ensenyat moltes coses, sobre cures, sobretot. Els homes hem d'agrair a les dones el progrés que han tingut els últims cinquanta anys. Perquè quan la societat es feminitza és millor, també per als homes. I quan la dona ha tingut oportunitats, les ha sabut aprofitar i ha corregut molt. I nosaltres, en canvi, no tant. El món dels homes ha estat un regne de taifes on podien fer el que volien. I ara veuen que no poden, i que el que moltes callaven, ara es denuncia. I alguns s'atreveixen a dir: per què ho diuen ara? Doncs perquè els surt del cony.

"Mentre en aquestes venes hi hagi sang, no hi ha feina millor que la de cantar-te"... I ho dius després que s'hagin retirat amics com Joaquín Sabina i Joan Manuel Serrat.

— Però són casos diferents. Al Serrat li agrada cantar, però en un moment donat es va saturar. I al Joaquín el que li agrada és gravar i escriure cançons; a l'escenari fa temps que diu que no s'ho passava bé. I jo, en canvi, mai he tingut cap problema. Ni vomito ni m'angoixo abans de sortir. Em pot baixar de l'escenari una malaltia o no aguantar físicament un concert. Però estic bé, i em cuido. Mai he fumat, bec de manera moderada i els dies abans del concert parlo poc i fluix.

T'he sentit dir que al Serrat li agradaria cantar de tant en tant.

— Sí, però ell també diu que no és possible. Cantar té exigències físiques, però jo confio que tornarà. No al Palau Sant Jordi, però sí a fer una cosa més íntima en teatres.

Amics que baixen dels escenaris, i altres que se'n van. Com Jorge Ilegal, del grup Ilegales.

— Cap dels que el coneixíem pensàvem que fos mortal. Vaig editar el seu primer disc, Agotados de esperar el fin, amb una companyia molt petita que teníem a Astúries. I ja vaig dir: a aquest paio no el podem retenir. Bàsicament, ens quedava gran. I el vam passar gratis a CBS. Em va fer molt mal la seva mort, i amb aquella dignitat, molt ràpid, en tres mesos. I m'ha dolgut molt també la mort del Robe, d'Extremoduro. Un cas de superació espectacular. Els primers discos eren força bruta, i es va anar polint fins a uns últims treballs espectaculars. Era un paio i un artista espectacular.

El teu fill ha produït molts dels teus discos, i en aquest últim també canta.

— Per primera vegada. Ell no vol estar a primera línia, tot i que he intentat un parell de vegades que fes un disc, però no sembla que en tingui gaires ganes. M'ha costat fer-lo cantar. I realment penso que ho té tot: canta bé, és bon músic, guapo, compon... ho té tot per menjar-se el món. Canta com la seva mare, és l'hòstia. Però ell ha vist la fama, sap el que és i li genera rebuig. Tot i que penso que estar a l'aparador té més avantatges que inconvenients.

A Yo nací a la sombra de un cerezo parles dels somnis d'un nen. S'han complert, no?

— I més del que em pensava. Ara em veig reflectit en el net, que està constantment projectant coses amb només 12 anys. És el màxim, ser avi.

Però el màxim no és ser pare?

— Què va! Estimar els fills té sempre tensions, perquè estàs estimant i educant al mateix temps. I educar és, moltes vegades, dir que no. I amb els nets només agafes la part bona de la vida, res més.