Kilmainham, a Dublín, evoca la sagnant fundació d’Irlanda
LondresEl 1966, quaranta-dos anys després que es convertís en un dels últims excarcerats de la presó de Kilmainham, a Dublín, l’aleshores tercer president de la república d’Irlanda, Éamon de Valera, va inaugurar el centre-museu que encara avui acullen els murs de pedra de la vella presó.
La lluita de gairebé dos segles dels irlandesos per desfer-se del jou britànic tenen a Kilmainham un santuari de la història nacional, un lloc per recordar els herois de l’Aixecament de Pasqua del 1916.
També hi ressona la tragèdia de la guerra civil (1922-1923) que va seguir a la signatura del tractat anglo-irlandès del 1921, epíleg de la lluita per la independència, i que va enfrontar les forces de l’Irish Free State i els republicans de l’IRA: els primers van acceptar la cessió dels sis comtats del nord a Londres -Irlanda del Nord- mentre que els segons perseguien la unitat de l’illa.
Kilmainham va ser desmantellada pel govern de l’Irish Free State el 1924, després de 128 anys en servei. Va ser construïda el 1796 com a establiment modèlic que havia de posar fi a les inhumanes condicions de l’antiga presó de Dublín, a menys de dos-cents metres d’on es va bastir la nova. Amb tot, al cap de pocs anys, Kilmainham va esdevenir una de les més dures dels territoris de l’Imperi Britànic. En una cel·la de 18 metres quadrats s’hi amuntegaven cinc persones: homes, dones i nens sense distinció.
Entre l’any que es va tancar i el 1960, la presó va romandre abandonada. El fet que el govern de l’Irish Free State hagués afusellat membres de l’IRA poc abans de tancar-la, com abans havien fet els britànics amb els independentistes -les execucions més famoses són les de catorze dels noranta condemnats a mort pel ja esmentat Aixecament de Pasqua de 1916-, va provocar que esdevingués un lloc molt incòmode, de record de la pugna fratricida en el moment del naixement de l’Estat.
Turisme cultural i història
Un grup de voluntaris, antics presoners del centre, van promoure els treballs de restauració amb l’objectiu d’obrir un museu coincidint amb el 50 aniversari dels fets del 1916.
Ara, quan ja han passat més de cent anys d’aquell episodi fundacional, trepitjar les dues ales de l’edifici, veure de lluny la cel·la d’Éamon de Valera, entrar en una altra, visitar la capella catòlica -l’única oberta al públic; la protestant no ho està-, recórrer el passadís que porta a l’Stonebreakers’ Yard -el pati on els homes picaven pedra i on eren afusellats els condemnats a mort- o passar la mà per la placa que els recorda és gairebé un ritual: el turisme cultural es barreja amb una història nacional plena de sang.
