Sense nens a l’escola no hi ha futur per al poble

El CogulEl Cogul, de només 181 habitants, és un micropoble de la província de Lleida que amb el pas dels anys corre el risc de desaparèixer. Aixecat sobre un terreny ondulat i amagat entre tossals i petits altiplans, aquest petit poble de la comarca de les Garrigues passa desapercebut més enllà de la seva minsa població. Està situat a només vint minuts de Lleida, però, alhora, sembla que estigui allunyat de tot. “És un cul-de-sac”, resumeix Josep Mor, veí del poble de 58 anys i que hi ha viscut tota la vida. Camilo Martí, de 59 anys, porta l’únic bar del Cogul amb la seva dona i veu un futur incert per al poble. Quan era petit va marxar del municipi perquè els seus pares van trobar feina a Sabadell, i al cap d’uns anys va tornar al seu lloc natal per treballar a Soses. “És molt complicat que els joves vinguin aquí perquè només poden fer de pagesos. I els que treballen les terres cada cop són menys”, afegeix.

En els últims 50 anys, el Cogul ha perdut un 42% de la seva població. És un poble que només viu de l’agricultura i amb el pas dels anys les famílies han anat marxant cap a les ciutats buscant noves oportunitats. Els joves tampoc s’hi queden i la població cada cop està més envellida. De fet, el grup de població més gran és el que concentra les persones de més de 65 anys. “Al final quedarem quatre”, diu el Josep. “El problema és que aquí no hi ha feina. La gent jove marxa, se’n va a viure a Lleida, i la que es queda envelleix”, explica a l’ARA l’alcaldessa del Cogul, Núria Civit.

Només set alumnes

Un dels efectes col·laterals que pot comportar aquesta despoblació és un futur tancament de l’escola rural del poble. Actualment té set alumnes i per mantenir-la oberta en fan falta cinc, però el curs que ve tres estudiants hauran de deixar l’escola per anar a l’institut. Per mantenir les instal·lacions obertes, l’Ajuntament ha demanat acollir una família de refugiats sirians perquè portin els nens a l’escola. “Si l’escola del poble tanca ningú s’hi voldrà quedar a viure”, explica Encarna Arbonés, regidora d’Educació. El consistori celebra l’arribada aquests dies d’una nova família amb l’esperança que portin els seus dos fills a l’escola. Seria una bombona d’oxigen per intentar mantenir obert el centre l’any que ve.

A la pràctica ja fa temps que el consistori treballa per atreure noves famílies o que hi tornin els joves que han marxat, i frenar així el despoblament. Civit explica que estan enllestint una nova borsa d’habitatge i que volen instar els propietaris de les 40 cases buides del poble que les habilitin i les posin a lloguer a preus atractius. L’alcaldessa defensa que els pobles permeten viure amb tranquil·litat, defugir l’estrès i que els nens tinguin l’espai de què no disposen a les ciutats. “A Lleida si el nen vol jugar al carrer ha d’estar acompanyat pel pare. Aquí el pots deixar al carrer perquè un veí o altre el veu i el poden controlar”, exemplifica.

Tot i els esforços per equilibrar la balança entre avantatges i inconvenients, encara queda feina per fer. El Cogul pateix un dèficit de comunicacions, amb unes carreteres en mal estat i una xarxa de transport públic gairebé inexistent, amb només un bus d’anada i tornada a Lleida al dia. Els habitants han de fer mans i mànigues per disposar de tots els serveis. El metge i la infermera vénen al poble només dos dies a la setmana i si cal anar-hi un altre dia s’han de desplaçar a un dels pobles de la vora. No hi ha forn i el pa que arriba tres dies a la setmana s’ha d’encomanar amb antelació. Tampoc hi ha cap caixer automàtic ni cap estanc. “Hem arribat a anar a comprar expressament el tabac en una gasolinera que hi ha prop d’aquí i quan hi anem tothom n’encomana”, diu Civit.

Patrimoni Mundial

Potser és per una qüestió de falta d’atractiu, però en el cas del Cogul tampoc la particularitat del valor patrimonial ha aconseguit amortir la caiguda de població. Entre 300 i 400 persones visiten cada mes la roca dels Moros, un jaciment rupestre amb pintures i gravats que va fer l’home fa uns 5.000 anys. L’indret va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1998, però la seva repercussió és escassa. Més enllà dels pocs beneficis indirectes que aporta el turisme al poble, l’Ajuntament no es queda res per les visites a la cova, perquè s’ho emporta la Generalitat. “És Patrimoni de la Unesco però a la vegada sembla que no ho sigui”, es lamenta Civit.