Itàlia i Espanya es planten per la falta de solidaritat dins la UE

La fractura entre nord i sud ajorna 15 dies més la reacció a una crisi “sense precedents”

Les esquerdes que va deixar la crisi financera de la dècada anterior no es van segellar i el coronavirus ha trobat espai per eixamplar-les. Amb les dificultats tècniques afegides de reunir-se per videoconferència, els líders de la Unió Europea van ser incapaços ahir de pactar cap pla econòmic de resposta conjunta al coronavirus. I abans d’acabar amb les mans buides, van decidir donar-se dues setmanes per presentar noves propostes. Es repeteix la història amb un enfrontament entre nord i sud, entre “els rics i els pobres”, com deia premonitòriament la mateixa presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, en una intervenció prèvia a la cimera en què criticava la “dolorosa” falta de solidaritat entre membres de la UE davant el coronavirus.

Els Vint-i-set arribaven ja dividits a una trobada on damunt la taula hi havia diferents opinions sobre l’abast de l’estratègia econòmica que la UE ha d’adoptar per fer front no només a la crisi sanitària provocada per la pandèmia, sinó també a la recessió econòmica, que es dona per feta. D’una banda, Itàlia i Espanya, els dos països per ara més afectats per la pandèmia, reclamen una solució ambiciosa conjunta que comparteixi riscos i no condicions, un instrument de deute europeu que financiï els estímuls econòmics contra el coronavirus i que mutualitzi el deute, els coronabons.

A més, Espanya s’ha fet seva la proposta del Pla Marshall per impulsar la recuperació, que ahir Von der Leyen assegurava que ha d’estar inclòs en el pressupost pluriannual de la UE, encara per acordar. Al costat d’Espanya i Itàlia hi ha set països més, que dimecres signaven una carta dirigida al president del Consell Europeu, Charles Michel, un Michel que després del rebuig d’Itàlia va forçar l’acord per demanar noves propostes als ministres de finances i als presidents de les institucions europees per d’aquí 15 dies. Dues setmanes per donar una resposta a una crisi que ja es compara amb la viscuda després de la Segona Guerra Mundial.

Això és l’únic que va aconseguir el primer ministre italià, Giuseppe Conte, que va rebutjar de ple signar un document que només preveia utilitzar d’alguna manera línies de crèdit del fons de rescat europeu (MEDE), la proposta de mínims assenyalada per l’Eurogrup. Una proposta “insuficient” als ulls d’Espanya i Itàlia, però més que suficient als ulls d’Alemanya i els Països Baixos, que mantenien el pols a Roma i Madrid. Els dos països del bloc de la disciplina pressupostària s’oposen a qualsevol mecanisme que impliqui compartir els riscos a través de l’endeutament comú, malgrat la creixent pressió en aquesta direcció per part del Banc Central Europeu i els nou països de l’altre bloc. Inicialment Espanya i Itàlia semblaven disposades a cedir en certa manera en l’ús del fons de rescat (sempre que no es lligués a cap condició i fos conjunt), però ni Berlín ni la Haia ho volen activar sense condicions i finalment la referència va desaparèixer del text. Alemanya i els Països Baixos creuen que els del sud no han complert amb l’obligació “moral” de sanejar les finances durant el creixement i que per això ara no poden fer front a la crisi. Però ells mateixos subscriuen en el document que aquesta crisi presenta un “repte sense precedents” que afecta “tots els països” i asseguren, com el G-20, que faran “tot el que calgui”. El debat és decidir què és tot el que cal i, mentrestant, la crisi s’agreuja.