"Entre 1939 i 1943 van morir 200.000 persones de fam a Espanya, i va ser una decisió política"

BarcelonaLa fam a Espanya durant la postguerra, malgrat els intents de la dictadura d'emmascarar-la, és força present a la literatura. La percebem en novel·les com ara Nada (1945), de Carmen Laforet; La colmena (1951), de Camilo José Cela; Tiempo de silencio (1961), de Luis Martín Santos, i La plaça del Diamant (1962), de Mercè Rodoreda. L’historiador Miguel Ángel del Arco Blanco (Granada, 1979) va un pas més enllà: la documenta i la demostra a La hambruna española (Crítica, 2025). Parla de les víctimes de la fam però també dels seus responsables. "Totes les grans fams del segle XX estan relacionades amb decisions polítiques. A Espanya va ser una arma de guerra contra els vençuts", afirma.

No ha estat fàcil seguir el rastre de la fam als arxius. "El règim franquista ocultava les xifres i falsificava les causes de la mort", assegura Arco. No hi ha pràcticament certificats de defunció on es llegeixi inanició, sinó que en la majoria dels casos es parla de mort natural. "He calculat la sobremortalitat, és a dir, quan comparant els anys he detectat que les morts augmenten de manera espectacular, i puc dir que entre 1939 i 1942 van morir 200.000 persones de fam a Espanya. Va ser una decisió política, perquè s’haurien pogut evitar", afirma l’historiador. El març de 1941 es va inaugurar el Matadero de Madrid, era un espai on es tancava els sensesostre. En tan sols vint dies, va passar de ser un espai per matar animals a allotjar éssers humans. S’hi van encabir entre 1.500 i 1.700 persones, moltes de les quals havien perdut la família durant la Guerra Civil. Entre l’abril del 1941 i el maig del 1942, en van morir 838.

Un sistema pervers

El règim va controlar els aliments a través de les cartilles de racionament. "Va ser un sistema molt efectiu perquè va portar els vençuts al límit de la subsistència i això també en va comportar la desmobilització política. Els qui van guanyar la guerra no van passar fam i es van repartir el botí. Va ser un sistema pervers que també explica per què el règim va durar tant, hi va haver molta gent que se’n va beneficiar i la resta estava massa exhausta per plantejar qualsevol mena d’oposició. Els testimonis parlen de com van perdent la capacitat de somiar o de pensar com fer un món millor", afirma l’autor.

La fam com a arma de guerra és una cosa que el règim va començar a aplicar durant la Guerra Civil. Per exemple, a Barcelona es van bombardejar magatzems i centres de proveïment per deixar la població sense recursos ni aliments i provocar-ne la resignació. "La fam era una manera de deshumanitzar els presos. Per exemple, els guàrdies menjaven davant dels presoners i aquests havien de compartir una mateixa cullera i no tenien on seure", detalla Del Arco.

L’historiador lamenta que alguns mites sobre Franco hagin persistit. "Franco va ser el màxim responsable de la fam que va provocar tants morts. ¿Com algú pot dir que el dictador va ser una persona honrada, si va ser un règim corrupte que va implicar molta gent al mercat negre i l’augment de preus dels aliments? No és que no hi hagués res per menjar, és que molta gent no podia comprar res", afirma l’historiador.

La fam va deixar una forta empremta. "Molta gent va haver de fer coses que no va poder explicar, per vergonya, per tal de sobreviure. Crec que aquesta relació amb el menjar ha quedat inscrita també en la memòria col·lectiva", assegura Del Arco. Hi hauria hagut moltes més morts si no hagués estat per la solidaritat. "Hi va haver també molta xarxa d’ajuda mútua i molts sacrificis. Mares que van deixar de menjar perquè ho fessin els seus fills –diu l'historiador–. Dones soles que van haver de fer coses que moralment estaven castigades per la supervivència dels fills. Hi va haver prostitució per un plat de menjar".

Entre aquestes històries de sacrifici, n’hi ha una que va impactar especialment Miguel Ángel del Arco. "Hi havia un pare i un fill tancats a la presó. La dieta que tenien no era suficient i el pare va deixar de menjar perquè en mengés el fill. Aquest últim va intentar reaccionar i li va donar menjar, però ja era massa tard. El pare va morir de fam", explica.

El desconeixement sobre democràcia

El llibre va desfent tots els mites que s'han perpetuat durant dècades. El primer mite és que la fam va ser conseqüència de la guerra. El segon mite és l'aïllament internacional. Franco es va alinear amb les potències feixistes i va exportar matèries primeres i aliments per ajudar-les. Una de les conseqüències va ser el bloqueig econòmic dels aliats, però a partir del 1945 i amb la guerra freda, les relacions es van restablir. Tampoc la gana va ser conseqüència d'una sequera persistent com publicitava el règim de Franco.

La hambruna española defensa que en una democràcia no hi ha fam. Tampoc en temps de pau, perquè és una arma de guerra. "Hi ha un gran desconeixement sobre què és una democràcia i de tot el que ens aporta amb totes les seves imperfeccions. Més que d’història de la democràcia, hauríem de parlar d’història de la democratització, perquè és quelcom que no ha acabat", conclou Del Arco.