Ivan Piñol: la història d'un català que s'ha convertit en heroi a Finlàndia

El VendrellLa casualitat de la vida ens porta a trobar-nos al centre del Vendrell. Ha vingut a visitar la família després d’un any ben intens a Finlàndia. Pocs eren els que hi creien. Però amb un estil valent i amb una mentalitat extremadament ofensiva, 91 gols en 38 partits oficials, Ivan Piñol (1982) s'ha imposat sobre els deutes econòmics per aconseguir un ascens inesperat. Cinc anys després de perdre la categoria, el Turun Palloseura tornarà a disputar la Veikkausliiga, la màxima categoria de la lliga finlandesa de futbol. Ha estat intens, però després de molts entrebancs ha trobat l’èxit en un país que sempre l’ha acollit i que abraça la seva valentia. “El futbol són emocions, i les emocions més grans sorgeixen quan se celebren els gols. Si volíem fer soroll havíem de tocar rock'n'roll. Atacar, atacar, i tornar a atacar”, diu.

L'Ivan, que va néixer al Vendrell, es va graduar en ciències de l'esport a la Universitat de Lleida. Casualitat o no, durant aquella etapa va viure una estada d’Erasmus a Finlàndia, país que anys després li ha servit com a trampolí per una carrera que va començar a l’acadèmia del Barça. Dos anys després, Piñol va fer les maletes per endinsar-se en diferents projectes formatius que el van fer passar pel Gabon, Sud-àfrica i també pel Japó. I l'agost del 2016 va tenir la primera gran oportunitat. Gerard Nus, aleshores al Rayo Vallecano, li truca per posar rumb als Estats Units, a Oklahoma. “Arribem a mitja temporada en una situació límit. Fins i tot hi vam perdre diners. Però va ser la manera d’entrar al futbol professional”. A partir d’aquí, segueixen experiències al Kazakhstan, Suècia i l’Índia. Un món molt volàtil. Experiències que acaben abans de temps i cultures radicalment oposades.

El següent pas de Piñol va ser el retorn a Finlàndia, ara amb la seva família. El KuPS li obre les portes com a assistent del primer equip i entrenador del filial. “Va ser una època de molta feina, però és el que em tocava si volia arribar més enllà”. Serà l’ombra de Simo Valakari, l’entrenador principal, la seva referència com a entrenador, “pel seu impacte i pel tracte amb els jugadors”. Ho recorda com una temporada màgica que va acabar amb un final tràgic. “Ens vam jugar la lliga en l’últim partit contra el Hèlsinki, el Reial Madrid finlandès. Vam empatar i això els va donar el títol. Va ser la meva primera gran decepció”.

Malgrat aquell final no desitjat, arriba una proposta única: la trucada del Hammarby de Suècia, un dels grans equips del país. Això va suposar que es veiés obligat a deixar l’equip finlandès a mitja temporada. “Les coses ens anaven molt bé, i de sobte l’entrenador es va reunir amb mi per comentar-me que aquell seria el meu últim partit”. Una decisió que va comprendre amb el pas del temps. “Vaig entendre que en aquests nivells d’elit, hi ha coses que un no pot controlar, que són part del joc”. Les maneres, això sí, el van deixar diversos mesos sense feina, amb una família al càrrec i amb un futur incert.

Correcte. Finlàndia es torna a creuar a la vida de l'Ivan i de la seva família. “Tinc molta sort de la meva dona i del meu fill Lars i sempre s’han adaptat en moments durs sense l’ajuda que aquí, a Catalunya, podríem tenir.” Curiosament, va acabar a Lahti, la ciutat que anys enrere havia triat com a estudiant. “Buscava ofertes com a primer entrenador i tenia possibilitats en altres països, però finalment vaig escollir tornar a Finlàndia, per l’estabilitat familiar que ens podia donar”. Tot i que, de nou, un altre xoc. “A mitja temporada rebo la trucada de la meva dona, embarassada, que havia trencat aigües amb 25 setmanes, així que tan ràpid com vaig poder, em vaig plantar a Tarragona”.

Dues setmanes després, va néixer el Roc. “Són dies durs. Passem mesos a l'UCI i això implica passar a cobrar el servei mínim. No podria explicar ni com ho vam gestionar, tan sols havíem de seguir”. Una situació complicada en l'àmbit familiar i una feina molt lluny. “Parlo amb el club, tinc una proposta per ser l’entrenador la temporada següent. Quan a casa tot millora, viatjo per reunir-me amb el club i tancar l’acord, però d’un dia per l’altre em comenten que han trobat algú altre”. I de sobte, apareix el Turun Palloseura.

Cruyffisme en vena

“Un club amb 103 anys d’història, en una situació dramàtica econòmicament i quasi sense jugadors.” I no només això. “Quan arribo a l’equip, em trobo amb un staff que no m’hi vol. Era un ambient agressiu, tens”. Malgrat tot, i partit a partit, Piñol transmet energia a un equip sense esperança, i ho fa a través d’allò que tant el representa a ell i a la seva terra. “He fet servir els castells com a impacte, motivació i exemple per als meus jugadors”.

Heus aquí la recepta per pujar a Primera. “Els castells són una tradició amb una forta identitat respecte als valors. El meu repte era que els nostres valors com a equip es demostressin amb fets i no pas amb paraules”. A còpia d'adversitats, el Turun Palloseura ha tornat, i així com la trajectòria de Piñol s’ha trobat amb entrebancs, sembla que estaven destinats a trobar-se. “La connexió amb la grada i l’equip feia anys que no es veia”. Partits caòtics, alguns resolts als últims minuts, però un dels equips més divertits de la lliga. “Sempre he dit que soc molt cruyffista, que prefereixo guanyar 5-4 que no pas 1-0”.

És complicat resumir un camí tan llarg i a la vegada amb tant per fer. Piñol, que havia estat migcampista, recorda aquella època com a jugador ja llunyana. Després d’anys, per primera vegada pot sentir el que és l’estabilitat. Renovat fins al 2027, tornarà a Finlàndia per preparar una nova temporada. Una temporada que il·lusiona. Una temporada com a nou repte per superar.