La Seguretat Social, en un cul-de-sac

El sistema registra rècord d’ingressos, però ni així pot evitar endeutar-se per pagar les pensions

Qualsevol professor de filosofia -i per extensió qualsevol dels capítols de Merlí- podria fer servir el sistema públic de pensions espanyol com exemple de què és una aporia. La Seguretat Social viu en una paradoxa que s’encamina cada vegada més a convertir-se en un problema insuperable des de la lògica -un cul-de-sac, per dir-ho amb llenguatge planer-, o el que els filòsofs grecs van anomenar aporia. Des d’abans de la crisi que el sistema de pensions no ingressava tants diners a través de les cotitzacions socials i, segons el govern espanyol, les noves feines que han de portar encara més caixa es creen a velocitat rècord. I aquí la paradoxa: al mateix temps que registra ingressos rècord, el forat del sistema de la Seguretat Social no havia estat mai tan profund, ja que les despeses creixen a molta més velocitat. Com a conseqüència, la guardiola de les pensions està buida i, per primer cop des dels anys noranta, la Seguretat Social ha hagut d’endeutar-se per poder fer front a les pensions.

Aquest desembre va començar amb la notícia que els 9,5 milions de pensionistes cobrarien la paga extra de Nadal amb el que queda d’un crèdit que la Seguretat Social va contraure amb el Tresor a principis d’any. El govern central comunicava que l’últim mes d’aquest any haurà de desemborsar 17.470 milions entre nòmines ordinàries i pagues extraordinàries, una quantitat impossible d’assumir amb els recursos actuals del sistema. Quan el PP va arribar al govern, la guardiola de les pensions -tècnicament dit fons de reserva- tenia 66.815 milions estalviats, però aquest coixí, construït amb els excedents de les èpoques de bonança, s’ha anat reduint des d’aleshores i amb prou feines té diners per pagar una paga extra més.

I ara ja no té diners ni per pagar els deutes. El govern espanyol ja va dir que evitaria deixar la guardiola a zero i per això va pressupostar un crèdit de 10.192 milions d’euros que ha fet servir per pagar les extres d’estiu i d’hivern. Ara, al fons hi queden 8.095 milions d’euros, segons el mateix ministeri, 2.000 milions menys dels préstec que ha demanat. La Seguretat Social, doncs, deu més diners dels que té.

Encara més deutes

Amb aquest estat dels comptes i amb un dèficit històric que previsiblement superarà els 18.000 milions d’euros aquest 2017 -incomplint els acords amb Brussel·les-, la Seguretat Social no ha trobat cap altre camí que seguir endeutant-se. Com que el govern de Mariano Rajoy no ha sigut capaç de trobar consens per aprovar els pressupostos per a l’any que ve, es veurà obligat a aprovar la pròrroga d’aquest crèdit a través del seu recurs legislatiu preferit, el decret llei, segons avançava aquesta setmana El País. El primer crèdit que va anunciar Montoro en els pressupostos d’aquest any, doncs, no serà l’últim, i menys quan la comissió del Congrés dedicada a buscar una sortida a aquest cul-de-sac no ha consensuat cap punt després d’un any de reunions.

Segons El País, l’últim consell de ministres d’enguany aprovarà aquesta pròrroga amb un decret que, a més, inclourà la revalorització mínima de les pensions (un 0,25%), per sota del que previsiblement creixerà l’IPC, fet que provocarà la pèrdua inevitable de poder adquisitiu dels pensionistes.

Paradoxalment, tot això passa el mateix any que la Seguretat Social ha recuperat els nivells d’ingressos previs a la crisi, quan Espanya tenia una taxa d’atur molt inferior a l’actual. Fins a l’octubre, es van acumular 89.678 milions a través de la recaptació de cotitzacions, una quantitat que no s’assolia des del mateix període del 2008.

D’això es val el govern espanyol per assegurar que no hi ha aporia, sinó que els comptes se sanejaran amb més ocupació i feines de qualitat. Però tant el Banc d’Espanya com l’Airef, l’OCDE, els sindicats i col·lectius de pensionistes avisen de la insostenibilitat de la situació. Uns pressionen perquè s’incloguin sistemes de finançament privat i es descarregui el pes de la Seguretat Social, que s’encamina al dèficit crònic. Altres, perquè el govern busqui altres maneres de finançar-les, perquè es tornin a revaloritzar amb l’IPC i perquè, en definitiva, es compleixi la promesa que l’estat del benestar fa a tots els treballadors després de dècades cotitzant: que podran viure l’última etapa de la seva vida amb la tranquil·litat de tenir una pensió digna i garantida.

Més continguts de