Laboral
Economia 30/04/2022

Els altres sindicats del Primer de Maig

L'increment més alt dels preus dels últims 30 anys marca el Dia Internacional dels Treballadors d'aquest any

4 min
El col·lectiu de les Kellys de Barcelona en una imatge d'arxiu.

MadridQuan semblava que, després de dos anys de pandèmia, pel Dia Internacional dels Treballadors aquests últims podrien celebrar una jornada reivindicativa "normal", el context amb què es topen és del tot complicat. L'increment dels preus, agreujat per la guerra a Ucraïna, ha tornat a posar damunt la taula un Primer de Maig "calent", com han definit CCOO i UGT, els dos sindicats majoritaris , marcat per la pèrdua de poder adquisitiu de la classe treballadora. Ara bé, no només CCOO i UGT sortiran al carrer per exigir unes millors condicions laborals. Arreu de l'Estat, altres sindicats també busquen marcar l'agenda.

A escala estatal, són organitzacions minoritàries si es comparen amb els dos sindicats tradicionals de classe (975.000 afiliats a CCOO i 978.000 a la UGT, segons dades facilitades per les organitzacions a l'ARA). Més enllà de la CGT o la CNT –amb presència en diferents comunitats autònomes i sectors–, alguns territoris tenen un ecosistema de conflictivitat laboral propi. Un dels casos més singulars és el del País Basc, on els sindicats ELA i LAB són els que tenen més força: els dos sumen el 70% de la representació sindical. "Històricament hi ha hagut organitzacions sindicals que estan molt vinculades als moviments polítics", apunta Alberto Riesco, professor de sociologia a la Universidad Complutense de Madrid i investigador sobre les transformacions del treball. Riesco vincula el sorgiment d'aquests espais a les reivindicacions independentistes o sobiranistes, com passa a Euskadi. Però, més enllà d'això, ELA i LAB es defineixen com un sindicat autònom i de contrapoder que aposta per la "confrontació". "A diferència de CCOO i la UGT, entenem que l'acció sindical va de bracet amb la confrontació i que això requereix una dinàmica de treball diferent perquè la lluita no estigui dirigida pel sindicat sinó que siguin els mateixos treballadors els que l'encapçalin", defensa el secretari d'acció sindical de LAB, Xabier Ugartemendia.

Però aquesta no és l'única comunitat amb sindicats propis. A Galícia destaca la central gallega CIG, nascuda l'any 1994. Aquesta també és l'organització amb més representació a la comunitat, per davant de CCOO i la UGT. A Catalunya hi ha la Intersindical-CSC (I-CSC), fundada el 1990 i també vinculada al moviment independentista. En aquest cas, però, compta amb poc més de 6.000 afiliats, de manera que suma molta menys representació de la que tenen CCOO, la UGT o fins i tot la CGT, que amb 20.000 afiliats representa l'anarcosindicalisme històric català. També hi ha el Sindicat Andalús de Treballadors (SAT), nascut el 2007 a Andalusia; OSTA, a l'Aragó, o el sindicat 25 de Març, a Extremadura.

"Si bé les dues grans estructures amb més rellevància social són CCOO i UGT i, per tant, firmen els grans acords amb la patronal CEOE, en funció del sector i del territori es poden trobar altres sindicats amb més capacitat de mobilització", apunta Víctor Climent, professor d'economia de la UB. De fet, de les 600 vagues que va registrar l'any passat el ministeri de Treball, gairebé la meitat van tenir lloc a Navarra i el País Basc, on els sindicats majoritaris són uns altres. Per això, Climent afegeix que, malgrat que l'afiliació és important, "no té per què estar vinculada amb la capacitat d'influència real". L'economista posa d'exemple el sector de l'educació a Catalunya, on la USTEC té un paper clau en les negociacions. "En l'àmbit sectorial és viable i lògic. A escala estatal, la capacitat d'influència [de CCOO i UGT] és molt difícil d'igualar", afegeix Climent.

Nous sindicats sectorials

Al reguitzell de sindicats vinculats a una comunitat concreta s'hi afegeixen els professionals i d'altres vinculats a sectors concrets, però que no depenen dels majoritaris. La gran majoria no són nous, recorda Riesco, que els vincula a "professions molt definides que constitueixen organitzacions pròpies", és a dir, que normalment defensen interessos corporatius. Per al professor, el que crida l'atenció és el sorgiment –o la seva visibilitat més recent– de col·lectius com els riders, les kellys o les treballadores de la llar. "Tenen unes reivindicacions que no estaven sent cobertes pels sindicats majoritaris, ja sigui perquè estan subjectes a noves formes de treball [com les plataformes digitals] o per la forta precarietat i les males condicions laborals", apunta el sociòleg. "Quan els treballadors no troben un lloc a les estructures sindicals que ja existeixen, busquen alternatives per millorar la seva situació", apunta.

"No només han parlat per nosaltres, sinó que la nostra manera d'organitzar-nos és diferent", apunta Rafaela Pimentel, membre del primer Sindicat de Treballadores de la Llar i les Cures de l'Estat. "Fem reunions els diumenges o els dissabtes, quan lliurem, no un dimarts a les 9 de la nit", posa d'exemple, i afegeix que en el cas del treball de la llar "no ha estat reconegut mai com una feina". Tot i així, Pimentel reconeix que últimament els sindicats majoritaris els truquen i s'han reunit amb elles –sobretot arran de l'última victòria: la ratificació de l'article 189 de l'OIT– per conèixer les seves reivindicacions. "No sempre la ruptura és total, és un procés més complex", matisa Riesco. De fet, alguns col·lectius com RidersxDerechos o Las Kellys han treballat de bracet amb UGT o CCOO.

En tot cas, cap d'ells ho ha tingut fàcil. L'última dècada ha estat marcada per tres crisis importants: la financera, la pandèmia i, ara, la crisi dels preus, que ha empobrit als treballadors. És un context que ha impactat en els sindicats, tant a Espanya –on l'afiliació fa temps que ronda el 15% del total de persones assalariades– com a Europa, coincideixen els experts consultats. Si bé la lògica porta a pensar que com més precarietat laboral, més mobilització, la realitat no hi coincideix. "Mobilitzar-se té un cost econòmic i social. Cal una certa seguretat per fer front a possibles penalitzacions", explica Riesco. Aquests són precisament els elements amb els quals no compten els treballadors més vulnerables, afegeix el sociòleg de la UCM. A més, en el cas espanyol un teixit empresarial petit tampoc facilita la creació de comitè d'empresa. "Per això, que es reforci la negociació dels convenis col·lectius sectorials permet arrossegar els centres de treball més precaris", afegeix el professor.

stats