Economia 09/05/2021

El BCE es queda el 75% del nou deute d'Espanya durant el 2020

El govern espanyol és un dels que han aprovat menys ajudes directes tot i el suport del Banc Central

3 min
Deute públic espanyol
Disponible en:

BarcelonaTres quartes parts del nou deute creat per Espanya durant el 2020 van ser adquirides pel Banc Central Europeu durant el mateix any. Això suposa el suport monetari més gran que ha rebut Espanya des de la creació de l'euro.

En el cas d’Espanya, durant el 2020 el deute públic va créixer en 156.750 milions el 2020, quan una davallada de l’activitat econòmica sense gaires precedents va fer desplomar la recaptació d’impostos.

En plena pandèmia, amb l’activitat econòmica sota mínims, els ingressos de les administracions es van ensorrar arreu del món, també a Espanya, mentre la despesa es disparava en sanitat, ajudes a empreses o ERTOs, per exemple. 

Davant d’aquesta situació, el BCE va destinar uns 117.300 milions a compres de bons espanyols, una xifra que equival al 74,9% del nou deute emès per l’Estat. D’aquests, més de 33.800 milions es van adquirir a través del programa habitual de compres del banc central (el denominat PSPP, ja en marxa abans de la pandèmia), mentre que els aproximadament 83.500 milions restants es van comprar a través del PEPP, un programa creat el març de l’any passat expressament per pal·liar els efectes econòmics de la pandèmia.

Aquesta compra massiva explica per què, tot i patir la crisi més forta des de la Guerra Civil, el govern espanyol paga pel seu deute interessos de prop del 0% o, fins i tot, en algun moment inferiors. “No està pagant gairebé res [per emetre deute] perquè hi ha una demanda política” creada pel BCE, diu Xavier Freixas, catedràtic d’economia financera de la Universitat Pompeu Fabra, sobre el govern espanyol. 

Aquest fenomen no és estrany. Països històricament més endeutats que Espanya, com el Japó o el EUA, porten dècades pagant interessos molt baixos gràcies a les polítiques de suport dels seus respectius bancs centrals. La gran novetat és que això ara també està passant a l'Europa de la moneda única.

La compra de deute públic havia sigut un tabú dins del BCE fins al 2012, amb la presidència de Mario Draghi. Des d’aleshores, a efectes pràctics, el BCE ha actuat –igual que els bancs centrals dels EUA, el Japó o el Regne Unit– com el que els economistes anomenen prestador d’últim recurs, és a dir, en última instància ha garantit la solvència dels estats perquè els inversors no tinguin dubtes que els governs podran pagar el que deuen als seus creditors.

“Com més deute emet un país, més augmenta el seu risc de crèdit”, explica Xavier Freixas. Sense el suport dels bancs centrals, per tant, l'augment del deute públic hauria comportat un increment dels interessos que es paguen. El risc de crèdit d’un estat es calcula com la quantitat de deute que té en funció de la capacitat que té de recaptar impostos, és a dir, d’obtenir prou ingressos per retornar el que deu. 

En aquest aspecte, però, a curt i mitjà termini com a mínim, el deute es transforma en un problema molt relatiu per als governs si tenen darrere un prestador d’últim recurs, sobretot en plena recessió, quan el sector públic ha de suplir la manca de força de la demanda privada.

Suport desaprofitat

En un context de pandèmia i amb l’activitat econòmica en caiguda lliure, el govern dels EUA és dels que més ha aprofitat la maquinària del seu banc central, la Reserva Federal, per donar ajudes directes a l’economia de més de dos bilions d’euros amb l’objectiu de tornar a fer créixer el PIB. A Europa, França, Alemanya i fins i tot Itàlia han aprovat estímuls menys agressius, però similars.

Espanya, però, no ha fet el mateix. L’opció triada per Madrid ha sigut reduir al mínim les ajudes directes i les condonacions d’impostos a empreses i ciutadans i confiar en l’impacte dels fons NextGen de la UE, que haurien d’arribar a partir de l’estiu. “El govern espanyol ha sigut molt prudent i poc bel·ligerant amb els fons antipandèmia”, opina Freixas. “La fragilitat del risc sobirà es complementa amb la fragilitat de l’estructura política. Amb qualsevol cosa que fa el govern, l’oposició se li tira a sobre”, afegeix.

stats