Acord salomònic per reconstruir l'economia de la UE

Es rebaixen a 390.000 milions els subsidis i s’ofereixen als ‘frugals’ més de 50.000 milions de compensació

Pedro Sánchez (esquerra) i Emmanuel Macron consultant ahir els documents que els mostrava Angela Merkel / JOHN THYS / AFP

Des que va esclatar la pandèmia del coronavirus que ressonen missatges polítics que bategen aquesta crisi d’històrica, sense precedents, només comparable a la causada per la Segona Guerra Mundial. La recerca de la solució, doncs, no podia ser menys. La cimera durant la qual els líders de la Unió Europea han aconseguit pactar el camí per sortir de la crisi com menys malparats millor ha igualat (si no superat) la més llarga de la memòria europea. Després de quatre dies i dues nits, aquesta matinada han trobat la manera de segellar un acord històric tant per la seva magnitud com pels tabús que trenca, però amb àmplies concessions al nord: menys ajudes directes, més control sobre els diners i més xecs de compensació.

La jornada de dilluns s'havia reprès amb més optimisme que l’anterior, després d'un dia de retrets i d'intercanvi d'acusacions i d'una nit en dansa en què es va forjar una nova proposta que implicava un moviment tectònic important per part d'un nord europeu oposat, per principi, per exemple a aconseguir els diners a través de l'emissió de deute des de la Comissió Europea, un tabú històric que s'ha trencat amb aquest acord i que també implica la voluntat de crear impostos europeus per tornar els diners. El president del Consell Europeu, Charles Michel, els va posar damunt la taula un document que deixava en 390.000 milions el paquet d’ajudes directes que inclou el total dels 750.000 del fons i que elevava la proporció de crèdits a 360.000 milions, i que els ha donat la base de l'acord per perfilar al llarg de tota aquesta nit.

Tenint en compte que els països del club frugal (els Països Baixos, Àustria, Suècia i Dinamarca) no volien ni un euro d’ajudes directes, la concessió és important, però al mateix temps rebaixa la línia vermella i simbòlica dels 400.000 milions que s’havien marcat els països del sud, apuntalats per França i Alemanya. A més, rebaixa en 110.000 milions la proposta inicial.

I, doncs, a canvi de què han acceptat aquesta xifra? A canvi d’un augment considerable dels xecs compensatoris, diners que cobren per ser contribuents nets i que han heretat de les exigències britàniques. Aquesta és una eina opaca i anacrònica, segons països com Espanya i França, que advoquen per eliminar-los, però ha sigut l’única manera de convèncer-los.

Guia per entendre què hi ha en joc a la cimera europea pel pla de recuperació

A l'acord, els xecs compensatoris s’eleven a més de 53.000 milions d’euros per als set anys que s’allarga el pressupost europeu, és a dir, a 7.548 milions d’euros anuals repartits de la manera següent: Dinamarca, 377 milions; Alemanya, 3.671 milions; els Països Baixos, 1.921 milions; Àustria, 565 milions, i Suècia, 1.069 milions. És principalment gràcies a l’augment d’aquestes compensacions, que han crescut sobretot per a Àustria, que els frugals accepten aquesta quantitat de subsidis.

Però hi ha més exigències. Una de les que havia enterbolit més les negociacions era la formulada directament i exclusivament des dels Països Baixos, que volen tenir veu i vot en els programes en què els estats decideixin destinar els diners. Per això, l’última proposta inclou un mecanisme de fre d’emergència que permet que si a un govern no el convenç el pla de despesa que presenta un altre país, pugui bloquejar-ne el desemborsament. Els Països Baixos exigien votar els plans de despesa per unanimitat, però aquesta última seria una opció intermèdia que veuen amb bons ulls. Per tant, si, per exemple, el govern neerlandès qüestionés el pla d’Itàlia, el document podria quedar bloquejat durant tres mesos malgrat haver comptat amb l’aprovació d’una majoria qualificada dels vint-i-set governs de la UE. Seria un control més polític que no pas tècnic, que elimina, a més, el poder dels ministres de Finances que s’havia estudiat en una primera proposta i s’atorga directament als líders.

Cal recordar que, més enllà del fons de recuperació, també es negocia el pressupost comunitari de la UE per al període 2021-2027, un pressupost que els frugals (i també Finlàndia) sempre han volgut reduir. De fet, el document final rebaixa el que havia proposat la Comissió i es queda en 1.074 bilions. I, de fet, el pressupost no ha sortit benparat de l'acord. Es redueixen partides considerades prioritàries, com la lluita contra l’emergència climàtica i la recerca i la innovació. Es prioritza, doncs, el mecanisme antipandèmia, però s’hipoteca el pressupost per als set anys vinents.

En aquest punt, a més, cal afegir-hi la vinculació del desemborsament al compliment de l’estat de dret, una condició que els frugals, i també Alemanya i Bèlgica, defensen fermament però que topa de ple amb Hongria i Polònia, justament els estats sota la lupa de la Comissió per vulnerar principis fonamentals com la llibertat de premsa i la separació de poders. I cal convèncer-los, perquè el seu vot en tot el paquet val igual que el dels Països Baixos o Alemanya, perquè cal unanimitat.

Ara, després de la dura negociació que ha acabat amb un acord salomònic, caldrà veure com ho ven cadascú a casa seva. Sigui com sigui, Espanya serà un dels més beneficiats dels fons, i s’obrirà la porta a una primera emissió massiva de deute europeu. Però també s’haurà tancat una negociació marcada per la desconfiança entre els de sempre i envers les institucions.

ELS PUNTS DE LA DISCÒRDIA

La mida total del fons de recuperació

Al principi de la crisi actual països com Espanya i institucions com el Parlament Europeu van arribar a demanar dos bilions d’euros a fons perdut per als països més afectats per la pandèmia. La quantitat s’ha anat rebaixant des d’aleshores, amb una proposta de 750.000 milions que també és excessiva a ulls del nord europeu.

L’equilibri entre crèdits i transferències

La primera proposta oferia mig bilió d’euros en transferències pressupostàries directes (que no s’han de tornar) i 250.000 milions en crèdits. Però per al nord europeu hi ha massa subsidis; de fet, no volien que arribés ni un euro per aquesta via. Per això, durant les jornades de negociacions han intentat rebaixar-los fins a l’última proposta de 390.000 milions en subsidis.

La condicionalitat i el control sobre els fons i el compliment de l’estat de dret

Els neerlandesos volien (en solitari i des del principi) que els vint-i-set governs haguessin d’aprovar per unanimitat els plans de reformes que els estats han de presentar a canvi dels fons. És a dir, tenir dret de veto. El resultat final proposa fer-ho per majoria qualificada i després permetent activar un fre d’emergència si un estat no hi està d’acord. També ha sigut un punt de conflicte la voluntat de lligar els fons europeus al compliment de l’estat de dret, una exigència inacceptable per a Hongria o Polònia, els dos estats que estan sota la lupa per no respectar-lo.

El criteri de repartiment dels fons europeus

Com sempre en la negociació del pressupost (cada set anys), els criteris amb què es reparteixen els diners són punts de discòrdia. Aquesta vegada la proposta inicial de la Comissió preveia tenir en compte l’atur i la renda per càpita, però s’hi ha afegit també la caiguda del PIB per accedir al 30% dels fons i així tenir en compte l’impacte de la pandèmia.

Els xecs compensatoris per als països contribuents nets

Aquesta figura d’herència britànica estableix que els països contribuents nets (els que paguen més del que reben) al pressupost de la UE, com Alemanya, Àustria i Dinamarca, cobren uns xecs compensatoris, de càlcul opac i que alguns volen eliminar. A canvi d’acceptar els subsidis, aquests xecs augmenten ara substancialment.