Un Deutsche Bank dirigit des de Londres?

BerlínLa pressió a la cúpula del Deutsche Bank augmenta dia a dia. La presidència bicèfala que formen Anshu Jain i Jürgen Fitschen és qüestionada pels mateixos inversors i treballadors de l’entitat bancària més gran d’Alemanya. El dia 21 del mes passat, a l’assemblea general, es va aprovar la gestió de tots però amb un històric mal resultat: Fitschen va assolir el 61,02% d’aprovació, mentre que Jain es va guanyar el 60,99%. Ningú havia obtingut, ni de lluny, tan mala quota en cap gran empresa alemanya.

Arran dels mals resultats a l’assemblea general, un consell d’empresa de Deutsche Bank va exigir indirectament a través d’octavilles la dimissió del copresident Jain acusant-lo d’actuar a base de “cops d’estat” i de ser el responsable dels litigis a què ha de fer front l’entitat per inversions arriscades.

També diversos experts en economia bancària mostren el seu escepticisme sobre l’ascens imparable del banquer d’origen indi que es va incorporar al Deutsche Bank des de Londres el 1995.

Al maig, un dia abans de l’assemblea general de l’entitat, el Deutsche Bank va remodelar el seu consell d’administració i va donar més competències a Jain, alhora que acomiadava el responsable de banca minorista, Rainer Neske, que s’oposava a la venda de Postbank. Justament els plans del banquer indi passen per vendre aquesta filial, a més de posar fil a l’agulla a la reforma de la banca d’inversió de l’entitat. Una banca d’inversió que precisament ell s’ha encarregat com ningú de promocionar.

Un idioma diferent

Durant l’assemblea, Jain va excusar-se que parlaria en anglès: “Com que cada paraula compta, escolliré la meva llengua materna”. Mala peça al teler per al directiu. “Un president de la directiva de Deutsche Bank ha d’estar fortament connectat amb la política d’Alemanya i en això Jain ja suspèn quan no supera la barrera idiomàtica”, reflexiona per a l’ARA el doctor i professor Thomas Hartmann-Wendels, que forma futurs gestors bancaris a la Universitat de Colònia. “Per a una empresa que porta al nom la paraula Deutsche és òbviament important que aquest valor alemany es trobi d’alguna manera representat en la gerència. Entenc que va ser la raó per la qual Jain és president al costat d’un alemany, Fitschen”, indica Hartmann-Wendels.

Fitschen, però, està actualment molt debilitat per una llarga batalla judicial en què els fiscals l’acusen d’intentar entorpir les investigacions sobre un litigi amb els hereus de l’imperi mediàtic alemany Kirch. “Perquè els contactes i la rellevància política amb Berlín no s’acabin de tallar” el copresident germànic de Deutsche Bank hauria d’enfortir-se, avisa el doctor i professor d’economia bancària a l’Escola Superior de Munic Klaus Fleischer.

Tant Hartmann-Wendels com Fleischer coincideixen que en temps del president antecessor, Josef Ackermann, el Deutsche Bank podia cuidar la seva identitat alemanya amb la cancellera Angela Merkel. Si bé Ackermann és suís, tenia com a llengua materna l’alemany. “Amb Jain el fil directe i el contacte [amb els polítics alemanys] sembla que s’han debilitat bastant i d’això se’n ressent la identitat del banc”, exposa a l’ARA Fleischer, mentre recorda que lluny que queda l’època en la qual Hermann Josef Abs, llegendari president del Deut-sche Bank i amic del canceller Konrad Adenauer -als anys 50 i 60-, era considerat “l’home més poderós de l’encara jove República Federal Alemanya”.

Guardiola, 1; Jain, 0

També els mitjans burxen en el canvi de rumb al Deutsche Bank. “Jain és un gestor altament intel·ligent, però no és un cervell polític que tingui el país a la vista. Jain no és ben acceptat, a diferència de Pep Guardiola al Bayern. I això es demostra en petites coses: Guardiola parla constantment alemany i en continua aprenent; Jain es deixa traduir simultàniament davant els seus accionistes”, apunta un articulista del Süddeutsche Zeitung.

Però el canvi cultural al Deutsche Bank també es mostra en “el vertiginós ascens de la banca d’inversió”, raona Fleischer. “Després de la recent reestructuració de l’entitat, Jain és clarament el més poderós dels dos presidents. Això reflecteix al capdavall que el centre de poder del Deutsche Bank s’ha desplaçat a Londres. Durant els anys bons gairebé tot el superàvit del banc es va guanyar a través de la banca d’inversió a Londres. Això ho va aprofitar el sector per ampliar la seva posició de poder a l’entitat. Mentrestant, però, s’ha vist amb quins costos s’ha pagat aquest èxit”, assenyala Hartmann-Wendels en referència a les immenses sancions a les quals ha de fer front l’entitat.

Amb una reestructuració al seu gust, el futur de Jain “dependrà molt de l’èxit ràpid d’aquesta reforma al Deutsche Bank i sobretot de l’augment de la fins ara fortament decebedora rendibilitat de capital propi”, remarca Fleischer. “Crec que al banc hi ha una lluita de poder entre els banquers tradicionals, que afavoreixen el model alemany de banc universal, i els banquers d’inversió anglosaxons. Per ara s’imposen els últims”, conclou Hartmann-Wendels.

Lluny de l’esforç d’adaptació de Guardiola, a Jain el valoraran al Deutsche Bank com als tècnics oportunistes: pels resultats.

A Alemanya sovint tot queda en família

Més d’un terç de les 30 grans empreses que cotitzen a la borsa alemanya (índex DAX) estan fortament influïdes per clans familiars. Segons una anàlisi de l’empresa consultora Barkow publicada a Die Welt només quatre famílies tenen la majoria de participacions en alguna d’aquestes companyies, però en onze les dinasties que hi ha al darrere són tan poderoses que en les assemblees generals poden aconseguir les majories.

Al gegant farmacèutic Merck, la família Merck ho domina tot. A Beiersdorf, el consorci que fabrica la crema Nivea, la família Herz -fundadora alhora de l’imperi Tchibo- porta la veu cantant. El clan dels Quandt que hi ha darrere de BMW, amb Stefan Quandt i la seva germana Susanne Klatten, així com la seva mare Johanna, és el més ric d’Alemanya, amb un patrimoni de 31.000 milions d’euros, segons Manager Magazin. Els Quandt posseeixen el 46,7% del consorci automobilístic. Volkswagen, marcada per Piëch i Porsche, i les empreses Henkel i Continental tampoc s’entendrien sense les dinasties que hi ha al darrere.