El petroli i el missatge
El govern nord-americà ha estat explícit a l'hora de manifestar que l'objectiu de la seva intervenció a Veneçuela era accedir als recursos d'hidrocarburs. El país llatinoamericà ja no és un gran productor de cru, amb prou feines el 0,8% de l'oferta mundial actual i lluny del 7% que va arribar a representar el 1970 a causa de la corrupció a la petroliera estatal (PDVSA), la falta d'inversió i les sancions, però posseeix el 17% de les reserves globals, les més grans del món. Tot i això, gràcies a l'ajuda iraniana, xinesa i la relaxació de les restriccions sobre companyies internacionals com la nord-americana Chevron o l'espanyola Repsol, el país havia aconseguit elevar novament la seva producció de petroli.
El cru veneçolà és de tipus pesat, de mala qualitat, i tradicionalment s'havia dirigit als Estats Units, que té les seves refineries específicament dissenyades per processar aquest cru. Per això, malgrat la revolució de la fractura hidràulica (fracking) que ha convertit els Estats Units en un exportador net de petroli (de tipus lleuger) el país continua important cru pesat. El control nord-americà del petroli veneçolà facilitaria augmentar la producció de cru a Veneçuela i les seves exportacions als Estats Units, ajudant a cobrir part del consum nacional i permetent més exportacions nord-americanes de petroli lleuger i refinats (com la gasolina) a la resta del món. Per això, les empreses necessitaran estabilitat legal i institucional i un horitzó clar de retorn de les seves inversions en un context d'excés d'oferta mundial de cru i preus continguts del Brent. Actualment, res d'això no està garantit.
Més enllà de la lectura economicoenergètica, els Estats Units han enviat un fort missatge. No tolerarà projectes polítics no alineats als seus interessos a la zona d'influència. El règim chavista havia aconseguit eludir la pressió dels Estats Units gràcies als intercanvis de petroli cru per gasolina, el pagament en espècie i l'ús de la flota fantasma. No obstant això, poc després d'assumir el càrrec, Trump va augmentar la pressió en revocar la llicència a companyies no nord-americanes per operar a Veneçuela i amenaçar amb un aranzel del 25% qualsevol país que comprès petroli veneçolà. De facto, va convertir Chevron en la nova Companyia de les Índies Americanes, l'única amb autorització per produir i exportar petroli veneçolà.
Amb el bloqueig naval i l'embargament petrolier va fer un pas més autoritzant la captura de vaixells i la confiscació de la càrrega, cosa que afecta de manera directa Cuba –l'únic país del Petrocaribe que encara rebia ajuda i cru veneçolà–, i la Xina, principal destinació exportadora dels hidrocarburs veneçolans en pagament pels préstecs concedits fa més d'una dècada. Envia, a més, un missatge en clau interna –només intervencions en benefici dels Estats Units–, i afecta altres aliats de Veneçuela com Rússia, que la seva flota fantasma de petroliers, que opera al marge del sistema financer i d'assegurances internacional, ha estat també víctima del bloqueig i d'una persecució a través de l'Atlàntic digna d'una pel·lícula de Hollywood. És el retorn a la política de les canoneres i la pirateria del segle XIX. Però res no està escrit i aquest segle també va ser la centúria de les revolucions i l'emancipació colonial de l'Amèrica Llatina.
