Ja fa temps que les dades macroeconòmiques s’han convertit en una arma per intentar demostrar la validesa o invalidesa del Procés sobiranista com a projecte de futur. En realitat, és normal: en moment d’incertesa, necessitem saber si anem pel bon camí, i les dades macro ens ofereixen un testimoni fred i objectiu de la realitat. Resumint-ho molt, si el PIB i l’ocupació pugen, anem bé; si cauen, alerta.

En aquest context, hi ha una estadística, la d’inversió estrangera, que ha agafat un protagonisme especial. Aquest registre, que publica trimestralment el ministeri d’Economia, s’ha convertit en un termòmetre aparentment útil per captar la preocupació dels inversors envers l’economia i la política catalanes. Però hi ha un problema: aquestes dades, que tradicionalment ja tenien una metodologia controvertida, en l’últim any senzillament han deixat de mostrar la realitat. És un rànquing tan inexacte que ha perdut la utilitat que en teoria haurien de tenir sempre els registres oficials. Sense bones estadístiques no es pot rendir comptes a l’administració com caldria.

Aquesta setmana s’han publicat les dades més recents, segons les quals la inversió estrangera va caure prop d’un 12% a Catalunya el 2018, mentre que a Madrid es va disparar un 125%. La interpretació ràpida és que Catalunya està perdent el favor dels inversors internacionals en detriment de la capital espanyola. Les dades estan completament distorsionades per l’efecte capitalitat, però això sempre ha estat així: les inversions es computen allà on l’empresa té la seu social, independentment que la fàbrica o el lloc on efectivament es bolquen els diners estigui en una altra comunitat autònoma.

Ara, però, aquesta distorsió s’ha agreujat: la voluminosa fuga de seus socials que va patir Catalunya des dels dies posteriors a l’1-O ha multiplicat les dificultats d’aquesta estadística per reflectir la veritat.

Si Abertis no hagués traslladat la seu social, els 14.000 milions que Atlantia i Hochtief van destinar l’any passat per comprar l’empresa de concessions s’haurien computat a Catalunya (on Abertis conserva la seva seu operativa), i aquest fet hauria convertit el 2018 en l’any amb més inversió estrangera de la història en terres catalanes. El fet que la seu social del grup sigui a Madrid no ha modificat en res l’impacte d’aquesta inversió. L’efecte ha estat neutre en termes reals, però ha deformat les estadístiques d’inversió estrangera del ministeri.

Compte: sense trasllat de seus socials, Catalunya hauria tingut el seu millor any en atracció d’inversions, ¿però això hauria estat una bona notícia? En absolut. El fet que arribin diners de fora no necessàriament ha de ser bo: tot depèn de per a què serveixin. En el cas del 2018, el rècord s’hauria assolit a canvi de perdre dues de les empreses de l’Íbex-35 que estaven en mans catalanes (Abertis i Cellnex), un fet que és objectivament negatiu. Tan perjudicial com la naturalitat amb la qual es van deixar perdre. La passivitat amb la qual s’ho va mirar la Generalitat va ser inexplicable, per molt que aquestes operacions coincidissin en part amb el 155 i que el Govern potser no tingui gaires eines al seu abast.

Això va ser una mala notícia per a l’economia catalana, com també ho serà si un dia -ja comencen a circular rumors- Gas Natural segueix els passos de les seves antigues companyes de grup. Sabem que un dels problemes històrics de l’economia catalana és l’escassa dimensió de les seves empreses: anar perdent -no amb un simple trasllat de seu social- algunes de les que estan al top 5 per dimensió és un avís que mereix ser atès.

Esperant les dades bones

Tot això ens mostra que la inversió estrangera és una estadística que s’ha d’agafar amb pinces: sigui perquè la informació és poc representativa de la realitat o perquè l’arribada de diners no és necessàriament un bon indicador. Per aquest motiu, seria molt més útil si el ministeri d’Economia, per exemple, permetés classificar la inversió rebuda en funció de si és productiva (fàbriques, llocs de treball, etc.) o si es tracta d’un mer un intercanvi d’accions (com a Abertis).

De moment, però, no és així i haurem de seguir esperant a disposar d’estadístiques que siguin prou bones com per saber si hem d’aplaudir o criticar la gestió dels nostres governants. Per ara, ells mateixos no ens ho posen gens senzill.