Javier Gil: "La generació llogatera està sostenint l'economia mundial"

BarcelonaJavier Gil (Madrid, 1985) és investigador del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) i doctor en Sociologia. Fa anys que investiga la financerització de l'habitatge, els megatenidors i també els moviments socials. Ara publica Generación Inquilina (Capitán Swing).

Parla d'un nou subjecte, la generació llogatera. I l'anima a mobilitzar-se. El seu llibre és una espècie de manifest?

— Podem dir-ne manifest, o programa polític. El que busquem és analitzar les contradiccions, tensions i forces socials del sector immobiliari. El que assenyalo a tall d'hipòtesis és que l'habitatge està generant el seu antagonista a causa de la mutació a un capitalisme rendista, igual que va passar en el capitalisme industrial amb el moviment obrer organitzat. I aquest antagonista és la generació llogatera.

Per què està passant això?

— Hi ha una relació de conflicte, que cada vegada està més tensa i no se solucionarà en dos dies perquè els interessos són antagònics. El que assenyalo és que s'estan donant processos de formació de classe. La generació llogatera és un subjecte d'explotació, que no pot viure bé i anirà a més. I a més, està sostenint l'economia mundial.

De fet, comença el llibre amb una frase lapidària: l'habitatge és el principal dipòsit de riquesa global.

— Sí, i l'està sostenint la generació llogatera. Tots els diners que entren al mercat immobiliari són diners que estan fugint d'altres mercats. Són diners que no s'han invertit a altres països, indústries i mercats financers. Quan la generació llogatera deixi de ser aquest subjecte d'explotació per transformar-se en subjecte polític, allà comença a acabar tot.

Aleshores, creu que el problema de l'habitatge no es pot solucionar legitimant l'actual ordre econòmic?

— No, és impossible. Solucionar el problema de l'habitatge significa impulsar un nou paradigma d'habitatge i això és contrari al capitalisme rendista. Avui, la població ja no podrà accedir al nivell de benestar promès. El que era aquesta idea de vides de classe mitjana: esforçar-te, estudiar, treballar i comprar-te una casa en propietat, anar de vacances... Estem veient com tot això s'està trencant, s'està trencant la societat de propietaris perquè hi ha una concentració de propietats. No és compatible amb el sistema econòmic actual, per això la crisi de l'habitatge no és d'habitatge, és econòmica i política.

Hi ha debats que sembla que no acaben, com la concentració de la propietat, el de si construir baixa els preus o el dels habitatges buits.

— El cas de l'estudi de Barcelona sempre s'utilitza i crec que va quedant obsolet perquè l'INE ha canviat la metodologia i tornat a treure dades actualitzades. En general, falten dades. Això em sembla correcte, s'hauria d'invertir més en produir dades més rigoroses. Sobre el tema de construir: ho veiem a tot l'Estat, no són els canvis demogràfics el que impulsen els preus. Sempre es diu que és qüestió d'oferta i demanda, sembla la llei de la gravetat. I qüestionar-ho sembla una heretgia. No ho dic jo, ho diu el Nobel d'Economia del 2023, Robert Shiller, una persona liberal.

Què diu, exactament?

— Que els preus de l'habitatge no pugen per fenòmens d'oferta i demanda, per canvis demogràfics, ni tan sols per qüestions econòmiques, sinó que tenen a veure molt més per qüestions sociològiques i psicològiques. En parlo al llibre, hi ha municipis de més de 50.000 habitants que han perdut els últims 10 anys el 15% o 20% de la població i els preus han pujat un 40%, 50% o 60%. Com pot ser això?

Què creu vostè?

— Perquè el que està disparant els preus és la demanda especulativa, no la residencial. A partir d’aquí, s’ha de veure on sí que hi ha escassetat d’habitatges, si a Barcelona o a Madrid s’ha de construir més... Per exemple, a Barcelona hi ha poc sòl. Si tens una cooperativa que vol fer habitatge assequible i tens un fons d’inversió apostant pel mateix sòl, si aquest últim hi posa 6 milions, i la cooperativa 5, ja no pot seguir competint. De fet, el fons pot oferir-ne 7 i 8, però la cooperativa no pot passar de 5. Per què? Per què la cooperativa, tot i tenir el finançament, el repercutirà en els habitatges. I ja no seran assequibles.

Però també falten pisos, no?

— El que vinc a dir és: la construcció sempre és l’última solució. Primer: s’ha de provar tota la resta, perquè si no, pots córrer el risc d’inflar bombolles immobiliàries. Segon: on sí que hi ha escassetat d’habitatge, sí que s’ha de construir. No pot ser el mercat ni els especuladors els que construeixin, perquè el seu objectiu és maximitzar la renda, el benefici. Mai produiran habitatge perquè baixin els preus.

I els habitatges buits?

— Tu vas al poble amb més habitatges buits d’Espanya, allà on ningú vol viure. Vas allà i veus que estan les cases buides i preguntes a la gent que les està venent per, no sé, uns 50.000 euros. I els dius "però si ningú te la compra, per què no abaixes el preu?". I et diuen: «No, no, això val 50.000 euros». Les cases estan que cauen, però no abaixen el preu perquè és gent que necessita aquests diners. Tot això s’explica perquè hi ha un cicle d’especulació.

Com se soluciona això?

— Si tu tens un nombre de cases i de llogaters, si el gestiones amb criteris socials, on els lloguers són indefinits i no pots apujar-los més d’un 10% cada tres anys, per exemple, l’efecte que hi haurà en termes econòmics i sociològics serà molt diferent. El que passa és que el nostre model està dissenyat per fomentar la pujada de preus, l’especulació, la financerització de l’habitatge...

Però davant d’això, hi ha qui dirà que es desplomarà la inversió i que no hi haurà diners per rehabilitar, ni tampoc oferta de lloguer, perquè no serà rendible pels propietaris.

— És que cal que caigui la inversió. Necessitem que caigui, que s’aturi de forma massiva. La inversió es dispara després del 2013 perquè es porten a terme una sèrie de mesures polítiques perquè entrin fons d’inversió, que és tot el capital especulatiu que ha colonitzat el mercat immobiliari espanyol. S’ha d’expulsar, s’ha de sanejar el mercat d’aquests especuladors. Que marxin. Però no ho faran. Per què? Perquè se’ls ha posat una catifa vermella. Se’ls hi ha dit "veniu aquí, forreu-vos". I necessitem tot el contrari.