Josep Adell: “Una empresa en concurs es veu com un cadàver i això dificulta que se salvi”
BarcelonaJosep Adell (Barcelona, 1970) dirigeix Grupo Julià, l’empresa familiar nascuda el 1932 com a companyia d’autobusos que avui és un grup multinacional amb una forta orientació al turisme. El principal focus de creixement present es basa en la gestió de busos turístics com el de Barcelona o Madrid, i fa poc s’ha adjudicat el de Londres, un primer pas per expandir-se per Europa després d’una llarga història internacional enfocada sobretot al mercat americà (els EUA, l’Argentina i Mèxic).
¿El turisme ha sigut un sector refugi durant els anys de crisi?
Fa cinc anys facturàvem 140 milions i hem mantingut un creixement de dos dígits cada any. L’avantatge ha sigut l’enfocament al turisme i el fet que només un 12% dels nostres clients són consumidors del mercat interior i no tenim gaire dependència del mercat espanyol, que ha patit més. On hem notat la crisi? Doncs en empreses que contractaven autocars per als treballadors i que han tancat i el servei ha desaparegut. També va caure el nostre negoci d’agència de viatges, però des de l’any passat ja s’està recuperant.
La recuperació es nota, doncs?
Nosaltres som bastant termòmetre del que va passant i es nota que hi ha més consum. A Madrid, una destinació a la qual el 50% del turisme és nacional, ja s’ha notat més afluència en caps de setmana o per Setmana Santa. Comença a haver-hi més alegria.
¿Us ha beneficiat haver fet els deures d’internacionalitzar-vos abans de la crisi?
Ha sigut una manera de repartir el risc, però portem força anys fent els deures. El 2003 vam patir una crisi, de la qual parlem poc però que va ser greu. Vam fer suspensió de pagaments de tres companyies del grup. Des de llavors vam reinventar-nos per sobreviure, vam fer una forta inversió en equip humà i ens en vam sortir.
¿És tan difícil com critiquen algunes empreses sobreviure un concurs de creditors?
Va ser superdifícil. Primer perquè els concursos s’acostumen a presentar quan no hi ha més remei, i això sovint vol dir que ja és massa tard, sobretot en una empresa familiar en què es tendeix a allargar situacions. A més, a Espanya el concurs és un fracàs i no es veu l’èxit que suposa superar-lo. Una empresa que fa suspensió de pagaments, com vam fer nosaltres, es veu com un cadàver al mercat i això fa més difícil que se salvi.
Se n’aprèn, d’aquest tràngol?
Potser no cal arribar al concurs de creditors, però és fonamental aquest procés d’anar-se qüestionant coses constantment. Nosaltres ara tenim un consell extern a qui anem a retre comptes cada quatre mesos, tot i que l’empresa sigui 100% de la família.
No és una pràctica habitual a l’empresa familiar.
Cadascú fa el que creu convenient, però és una pràctica molt sana si realment te la creus i confies en el criteri d’algú que et parla clar i que també et critica de vegades, cosa que no sempre agrada sentir. Almenys evites autoenganyar-te.
¿L’autoengany va ser un dels pecats de moltes empreses durant els anys previs a l’esclat de la crisi?
Caure en el “faig això perquè és meu i em ve de gust” és relativament fàcil quan l’empresa és teva i no has de donar explicacions a ningú . És molt humà percebre que l’empresa és com una continuació de les teves finances i haver de donar explicacions ajuda en la gestió del dia a dia.
Els serveis, lligats al turisme, han empès la creació d’ocupació però arrosseguen una imatge negativa com a font de més precarietat de les feines. Es pot millorar?
El que és inevitable és l’estacionalitat en el sector serveis. Si hi ha més feina d’abril a octubre que de novembre a març, inevitablement cal fer contractes de temporada i després, si la persona val, tornar-la a cridar l’any següent o oferir-li una feina estable quan tens una vacant. Jo no crec en contractes bons ni dolents, sinó en contractes ajustats a la realitat econòmica. Ens agradaria poder mantenir 200 treballadors al bus turístic tot l’any però tindríem 70 persones parades mig any. ¿I qui ho paga? ¿Apugem moltíssim els preus a l’estiu per poder compensar el cost que tenim després? Això seria antieconòmic.
La competitivitat ha suposat rebaixes de sou a Espanya.
De vegades s’ha d’entendre que l’ajust és necessari per garantir després un creixement més sòlid. Nosaltres amb el concurs vam ajustar la plantilla però un cop superat la progressió ha sigut clara i sostinguda. A ningú li agrada acomiadar, el que fa goig en una empresa és créixer també en personal.
