L'economia mundial s'endinsa en l'era dels aranzels de Trump sense saber la lletra petita

WashingtonUn salt de fe en què el mercat s'ha senyat abans de llançar-se sense gaire més alternativa. L'economia mundial navega a les palpentes dins la nova era dels aranzels de Donald Trump, en què tot el que se sap, de moment, són compromisos de boca i no de lletra. Més enllà de l'ordre executiva que la Casa Blanca va emetre la setmana passada per fer efectius els impostos a les importacions que s'han d'aplicar en les pròximes hores, no s'ha publicat cap dels acords assolits amb els països amb què va negociar. L'absència dels detalls negre sobre blanc no fa més que augmentar els interrogants sobre com s'han d'executar els compromisos (o si són viables) i, enmig de la incertesa, Trump es fa fort.

L'amenaça d'aquest dimarts d'imposar un aranzel del 35% a la Unió Europea si no compleix amb la promesa d'invertir 600.000 milions de dòlars en l'economia estatunidenca és un clar símptoma de l'elefant que hi ha l'habitació. Trump sembla que va tornar d'Escòcia amb la idea que els diners que li va prometre la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, fluirien sense entrebancs cap als Estats Units. La remor sobre la incapacitat de Brussel·les per dictar on empreses i accionistes privats han de gastar els diners sembla que finalment ha arribat a les orelles del president estatunidenc. D'aquí la queixalada del possible 35%. El comentari de Trump en què considera l’acord un xec en blanc –"Puc fer el que vulgui amb aquests diners"– ja deixa entreveure la profunditat amb la qual el president veu la qüestió.

Una altra mostra de com el pacte entre Brussel·les i Washington no deixa de ser un marc referencial és el fet que els europeus encara estan negociant a contrarellotge quins productes quedaran exempts del 15% general. La UE està pressionant per aconseguir que els vins, licors i cerveses europees no hagin de pagar l'impost, fet que manté la indústria amb l'ai al cor fins a l'últim minut.

Al Japó, la inconcreció d'un pacte imprès està fent que la història que Trump i els nipons expliquen a la seva població sigui bastant divergent, tot i que s'està parlant del mateix acord. L'estatunidenc ha estat afirmant que el Japó ha acceptat un nou mecanisme de finançament de 550.000 milions de dòlars que “reconstruirà i expandirà les indústries clau dels Estats Units” i que ell mateix decidirà on es posen. Trump tornava a parlar de la xifra com si els japonesos li haguessin de fer una transferència. A Tòquio, la cantarella és una altra: el negociador comercial nipó, Ryosei Akazawa, ja ha remarcat que només contribuiran amb “entre l’1% i el 2%” d’aquesta quantitat en efectiu, i que la resta provindrà de préstecs o garanties financeres de bancs vinculats al Japó.

La nova amenaça a la UE d'apujar aranzels també constata que asseure's a negociar amb Trump no garanteix cap mena de protecció davant futurs girs de guió. Igual que ha continuat collant els europeus, que han fet mans i mànigues per acontentar-lo, també ha amenaçat l'Índia, que es nega a plegar-se a les seves pressions. Aquest mateix dimarts el magnat ha dit a Narendra Modi que l'aranzel del 25% a les seves importacions serà "més alt" si continua obstinat a comprar cru a Rússia.

La Xina i Mèxic, pendents

Fora dels països que han pactat nous aranzels i els que no, també hi ha el grup dels que continuen jugant amb temps afegit: la Xina i Mèxic. Haver aconseguit més temps per continuar negociant manté la incertesa de com conclouran les converses o si s'haurà de continuar vivint les pròrrogues aranzelàries mes a mes. Amb Pequín se suposa que la data perquè arribi un acord definitiu és "imminent" i mentrestant se li aplicaran gravàmens del 30%. Mèxic també respira alleujat mentre continuen els aranzels només per a aquells productes que estan fora del T-MEC. Justament, el consumidor estatunidenc és el primer que notaria la pujada de preu als supermercats en els productes frescos que s'importen d'aquest país. L'altre veí dels EUA, el Canadà, afronta resignat l'aranzel unilateral del 35%.

Més enllà de l'impacte econòmic, els ports i duanes dels Estats Units també es preparen logísticament per a un augment del volum de feina. Els 60.000 treballadors de l'Oficina de Duanes i Protecció Fronterera no només hauran de fer complir la política migratòria del president, sinó que també se'ls gira feina amb el control de béns. La Big Beautiful Bill aprovada al Congrés preveu més pressupost per ampliar la plantilla i donar més recursos a l'oficina. Però d'aquí que això es faci efectiu poden passar mesos. Els aranzels entraran en vigor demà.

La revista Wired va reportar que des de l'aprovació dels primers aranzels a l’abril, les denúncies per pràctiques dubtoses d’importadors que intenten esquivar les tarifes ja s’han disparat prop d’un 160%. I molt probablement continuaran creixent. Una de les pràctiques més comunes és etiquetar erròniament el contingut del paquet o l'origen del país, amb la intenció d'esquivar l'impost.

Irònicament, els aranzels també impactaran en la maquinària que es fa servir als ports marítims per descarregar els contenidors. Cary Davis, president i director executiu de l’Associació Americana d’Autoritats Portuàries, explicava a la cadena de ràdio pública NPR que els Estats Units encara depenen de la Xina a l'hora d'aconseguir les grues gegants que descarreguen els vaixells. "La Xina té aproximadament un 80% de quota de mercat en aquestes grues gegants que van del vaixell a terra. [...] La setmana passada es va presentar un projecte de llei, l’anomenat port crane tax credit act, per ajudar a incentivar la fabricació d’aquestes grues grans als Estats Units. Però cal temps. Cal un període de preparació i d’escalada. Per tant, mentrestant, hem de continuar adquirint aquestes grues de la Xina, Àustria, Irlanda o Corea, fins que puguem fabricar-les aquí als Estats Units", explicava Davis aquest dilluns.