28/02/2021

L'economia postcovid: una destrucció creativa

3 min
La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen.

Catedràtic d'Economia a la UPFAl Museu de la Ciència de Londres és possible admirar la màquina construïda per Bill Phillips, l’enginyer neozelandès que va donar nom a la famosa corba de Phillips. Amb els seus cilindres adequadament lubricats, el moviment que hi podem veure (fent servir una maneta, si no ho recordo malament) és el del circuit econòmic amb els fluxos monetaris. Una metàfora excel·lent per entendre els reptes que afrontem avui: ¿falta liquiditat per reiniciar el moviment o necessitem canviar algunes peces?

Amb la màquina parada, cada dia que passa el percentatge d’empreses en situació de fallida tècnica empitjora. El Banc d’Espanya calcula que el percentatge d’empreses insolvents el 2020 es podria tancar amb entre un 15% i un 19%, depenent de si el covid-19 té efectes permanents. I cal afegir-hi que un 40% de les companyies espanyoles tenen dificultats per assumir despeses financeres amb els seus resultats del 2020. L’única raó per la qual no es materialitzen les fallides és perquè entre les mesures aprovades pel govern per reduir els efectes econòmics de la lluita contra la pandèmia n'hi ha una que fa que l’empresa en situació d’insolvència no estigui obligada, fins al 14 de març, a presentar el procediment concursal.

Els fluxos monetaris han deixat de circular. Durant el segon trimestre del 2020 les llars van reduir el consum i la taxa d’estalvi es va situar a un nivell rècord del 31,1%, superant en deu punts la màxima assolida amb l'anterior crisi econòmica, el 2009. Tot i que actualment la taxa d’estalvi hagi tornat a nivells més raonables, té sentit pensar que, amb la taxa d’atur actual, l’estalvi de precaució es dispararà. Al mateix temps, el baix consum redueix l’activitat de les empreses i genera atur. Des d’aquesta perspectiva, doncs, sembla que la cosa més important és, seguint l’analogia de Phillips, reactivar el circuit amb un estímul que fomenti les expectatives favorables a l’increment del consum i de la inversió. 

Aquest era l’objectiu del que, fa temps, es va anomenar “la mobilització més gran de recursos en la història recent d’Espanya”. La realitat ha sigut més modesta i, tot i la grandiloqüència de les declaracions, Espanya, amb una caiguda de l'11% del PIB (segons l'INE), és a la cua en termes d’ajudes a les empreses. És difícil, doncs, establir si fins i tot amb els 140.000 milions del Mecanisme de Recuperació Europeu l’import serà prou important per reiniciar la màquina, sempre que el mecanisme no estigui malmès. 

Una estructura productiva cada dia més fràgil

Hi ha dos factors que porten a pensar en un possible problema estructural. Primer, cada dia es fa més fràgil l’estructura productiva. L’efecte del confinament i de la falta de consum ha generat un important endeutament de les empreses. Segons el Banc Central Europeu, les empreses espanyoles s’han vist obligades a utilitzar el crèdit davant la falta d’estímuls de l’executiu, com serien una moratòria d’impostos o ajudes directes (a l'espera de veure com es materialitzen els 11.000 milions d'euros que dimecres va anunciar el president espanyol). La diagnosi del Banc d’Espanya confirma aquest punt de vista.

D'acord amb els exercicis de microsimulació del Banc d’Espanya, “el percentatge d’empreses amb un deute net més de deu cops superior als seus ingressos, o amb un deute net positiu i resultats negatius, s’incrementarà en més de 15 punts; als sectors més afectats per la pandèmia, aquesta xifra augmentarà en més de 40 punts”. Què passarà ara amb els bancs quan creixi la morositat creditícia i continuïn reduint l’oferta de crèdit? Què passarà quan les empreses insolvents hagin de presentar procediments concursals que afectin treballadors, proveïdors i creditors?

Segon, la crisi ha afectat alguns sectors permanentment. La pandèmia ha accelerat el procés de digitalització en uns cinc anys. Es produeix el que Schumpeter denominava la destrucció creativa, amb guanyadors i perdedors, sectors tradicionals condemnats a desaparèixer i altres cridats a substituir-los.

En definitiva, sí que necessitem una injecció de fons molt més àmplia i generosa que la que hi ha hagut, però també una cirurgia de precisió de suport als sectors en creixement. Això implicarà una política econòmica magnànima amb les persones físiques, però implacable per a les empreses dels sectors poc competitius, senescents o amb sobrecapacitat.

stats