Els bons del Tresor: l'actiu que més espanta Trump

BarcelonaPocs dies després d'anunciar una bateria d'aranzels contra la majoria dels països del món en un acte batejat per ell mateix com el Dia de l'Alliberament, el president dels Estats Units, Donald Trump, va fer marxa enrere i en va suspendre la majoria amb la intenció de “negociar”. Tot i que les borses van reaccionar amb números vermells i la majoria dels governs van fer arribar les seves crítiques a la mesura, la reculada de Trump es va deure, en bona part, a l'encariment dels bons del Tresor, els títols de deute del govern nord-americà.

En els dies posteriors al 2 d'abril, els interessos del deute dels EUA es van encarir notablement als mercats secundaris a causa d'una venda massiva de títols (fire sale, en argot financer en anglès) l'origen de la qual encara és incert –algunes informacions apuntaven a governs asiàtics, com el japonès o el xinès, que acumulen grans quantitats de deute nord-americà–. La qüestió és que va ser aquesta pujada dels interessos que ha de pagar el govern nord-americà pel seu deute el que va acabar de persuadir Trump d'aturar els aranzels i establir negociacions amb els estats afectats per la seva bateria aranzelària.

Els bons del Tresor dels EUA són un dels pilars de l'hegemonia econòmica del país i del paper del dòlar com a moneda de reserva global, una situació amb la qual, curiosament, Trump vol acabar. El consell d'assessors econòmics del president nord-americà, encapçalat per Stephen Miran, considera que els Estats Units paguen un preu massa elevat, en forma de forts dèficits comercials i desindustrialització, per mantenir-se com l'epicentre de l'economia global.

"L'arrel dels desequilibris econòmics rau en la sobrevaloració persistent del dòlar, que evita l'equilibrament del comerç internacional", va escriure Miran el novembre passat en un article publicat per Hudson Bay Capital, el seu fons d'inversió. Segons l'assessor de Trump, aquesta sobrevaloració de la divisa nord-americana es deu a un excés de demanda per actius denominats amb dòlars, i els més demanats de tots són justament els bons del Tresor dels EUA.

En els plans de Casa Blanca, per retornar l'economia nord-americana a un equilibri que li permeti dependre menys de les importacions de productes estrangers i recuperar el teixit industrial del país, els aranzels són un element clau, però els increments proposats inicialment per Trump eren de tal magnitud que tenien unes derivades polítiques i financeres que anaven més enllà de l'impacte sobre el comerç mundial.

Trump esperava –com va passar– que l'anunci d'aranzels provocaria la depreciació del dòlar i portaria els números vermells a la borsa, però confiava que els mercats rebrien bé la mesura pel que fa al deute, ja que, segons els seus càlculs, les noves tarifes comercials milloraran els ingressos del govern federal i, per tant, ajudaran a disminuir el deute. La realitat, però, és que els mercats van interpretar que els aranzels augmentaven el risc de recessió als EUA, cosa que implicaria, de fet, una caiguda dels ingressos públics —menys activitat econòmica i més atur volen dir menys impostos recaptats— i un increment de la despesa –més subsidis a treballadors, famílies i empreses–. Per tant, els aranzels van ser rebuts com un element negatiu per als comptes públics dels EUA: Segons Joan Ribas, professor d'economia de la Universitat Pompeu Fabra, un augment del dèficit fa créixer més els dubtes sobre "la sostenibilitat del deute" a llarg termini, que actualment es troba al 122% del producte interior brut (PIB, l'indicador que mesura la grandària d'una economia).

Aquest empitjorament de les perspectives financeres del govern nord-americà va espantar Trump, segons la premsa nord-americana, perquè posa en dubte la viabilitat dels programes de reducció d'impostos (sobretot per a grans empreses i grans fortunes) amb què es va presentar a les eleccions del 2024. I, a més, tenen un efecte negatiu sobre la inflació, la lluita contra la qual també va tenir un paper central en la campanya que el va retornar a la Casa Blanca.

Dòlar barat, inflació alta

L'altra conseqüència d'un encariment del deute és l'efecte que té sobre el tipus de canvi del dòlar i sobre el cost de la vida. En el seu article, Miran considera que el dòlar està sobrevalorat, cosa que dificulta les exportacions dels EUA. De fet, els EUA van tancar el 2024 amb un dèficit comercial (la diferència entre el que importa i el que exporta) amb la resta del món d'1,3 bilions de dòlars, una xifra molt considerable i centrada sobretot en béns físics (en serveis té superàvit): és a dir, els EUA no fabriquen gran cosa del que consumeixen els seus ciutadans.

La incertesa geopolítica, les tensions internes i, finalment, els aranzels i l'impacte sobre el deute han disminuït l'apetit per comprar dòlars als mercats de divises. "La volatilitat assegura que li anirà malament", diu Ribas sobre la política econòmica de la Casa Blanca. Des del dia de la presa de possessió de Trump, el 20 de gener d'enguany, la moneda nord-americana s'ha depreciat un 9,1% respecte a l'euro. També ha perdut valor respecte a la majoria de grans divises que actuen –tot i que en molt menor mesura que el dòlar– com a reserva, com ara el ien japonès, la lliura britànica o el franc suís.

Una depreciació de la moneda pot servir a països de tradició exportadora per incrementar les vendes dels seus productes a l'estranger, però justament els EUA són clarament el contrari: un importador net, per la qual cosa si el dòlar cau respecte a la majoria de les monedes dels seus socis comercials, l'impacte primer i principal serà un encariment de les exportacions, perquè els compradors nord-americans necessitaran més dòlars per obtenir monedes estrangeres, cosa que encarirà els béns que comprin a l'estranger. En el cas de l'economia nord-americana, aquestes importacions són sobretot béns de consum –com ara roba, aparells electrònics o mobles–, automòbils i maquinària industrial.

"Aquest panorama és més aviat inflacionari", explica Ribas sobre les polítiques de Trump. Si hi sumem que els aranzels no s'acaben d'aplicar del tot i que l'encariment del deute va posar en dubte les rebaixes fiscals, els tres pilars econòmics de la seva campanya –abaixar impostos, reduir el cost de la vida i reindustrialitzar el país– estan lluny de materialitzar-se. Malgrat això, amb la marxa enrere pels aranzels, els interessos del deute es van normalitzar i es mantenen a nivells similars als d'abans del seu retorn a la presidència.