Els Estats Units contra la Xina: la guerra (de moment comercial) que tot just comença

BarcelonaDesprés de setmanes d'incertesa sobre els aranzels imposats a una llarga llista de països —inclosos socis comercials i diplomàtics històrics—, el president dels Estats Units, Donald Trump, els va tornar a suspendre durant tres mesos amb una sola excepció: la Xina. L'administració nord-americana veu el país asiàtic com el gran enemic a batre i ha augmentat les tarifes als productes xinesos fins a un insòlit 145%, que Pequín ha respost amb un 125% de recàrrecs.

La guerra comercial entre les dues economies més grans del mon no ha estat ben rebuda enlloc. Les borses van reaccionar amb fortes pèrdues quan Trump va anunciar l'onada aranzelària contra la majoria de països del món, però tampoc va agradar als inversors que els mantingués a la Xina, per la qual cosa les caigudes als mercats es van mantenir al llarg de la setmana. De moment, doncs, el pols no sembla que hagi d'anar a menys. Si continua, quina de les dues potències està més ben situada per aguantar?

Els EUA tenien el 2023 una economia de 27,2 bilions de dòlars, quasi 10 bilions més que la xinesa, de 17,8 bilions. Ara bé, l'objectiu principal de Trump no té res a veure amb l'activitat econòmica, sinó que és acabar amb el dèficit comercial del seu país amb la resta del món. En la seva visió de l'economia, el fet d'importar més del que s'exporta és una feblesa que ha tingut un impacte negatiu sobre l'economia dels Estats Units, en declivi justament perquè el lliure comerç amb països menys desenvolupats va buidar el teixit industrial del país a partir dels anys 80, amb l'esclat de la globalització. I entre les nacions més beneficiades per aquesta fugida industrial des dels EUA a altres parts del planeta hi ha la Xina.

Això, a parer seu, s'ha de corregir i la manera de fer-ho és posar aranzels per protegir la producció ja existent i per incentivar que empreses estrangeres retornin la producció a territori nord-americà: al cap i a la fi, per exemple, un cotxe fabricat a l'estranger ha de pagar un aranzel a la frontera, però si està fabricat dins del país, se l'estalvia, encara que el fabricant no sigui una companyia nord-americana.

És a dir, Trump té una política "aïllacionista", diu Xavier Ferrer, president de la comissió d'economia internacional del Col·legi d'Economistes de Catalunya. "Vol ser el país més ric amb els habitants més rics", encara que sigui a costa de renunciar a l'hegemonia que té actualment els EUA en tots els camps, tant econòmic, com geopolític, afegeix.

Dificultats per fabricar

No obstant això, després de dècades de globalització (la Xina va entrar a l'Organització Mundial del Comerç el 2001), la idea de Trump de recuperar la producció industrial amb aranzels és més fàcil de dir que de fer. "Bona part del dèficit comercial no el podrà trencar d'avui per demà", explica Joan Ribas, professor d'economia de la Universitat Pompeu Fabra i expert en macroeconomia i creixement econòmic. Un dels arguments dels republicans per justificar la seva política aranzelària és la competència deslleial en sous: als països emergents com la Xina els salaris són més baixos que als EUA, però aquest fet no és l'únic que explica per què la Xina té l'estatus comercial que té.

"Una petita part són els costos laborals", detalla Ribas, però hi ha altres raons, com ara "la capacitat de produir electrònica a gran escala d'un dia per l'altre". Així, la Xina té un sector tecnològic que s'adapta molt fàcilment a l'hora de fabricar nous productes (des de telèfons fins a roba), cosa que li ha costat molts anys d'assolir i que els EUA no poden reproduir ara mateix. Per exemple, si Apple decideix que les pantalles dels seus mòbils han de ser diferents, les fàbriques xineses —i d'altres països asiàtics— s'hi adaptaran en temps rècord. Als EUA, primer caldrà construir les factories, perquè ara no n'hi ha. Això explica per què Trump ha fet en part marxa enrere i ha deixat sense aranzels els productes electrònics.

Aquest fet ja va quedar palès durant la pandèmia no només als Estats Units, sinó a totes les economies desenvolupades, també a Europa. "Ens vam adonar que no podíem fabricar coses simples, com respiradors o mascaretes", recorda el professor de la UPF.

Segons dades de l'oficina del representant de comerç del govern federal dels EUA, el país nord-americà va exportar l'any passat béns per valor de 143.500 milions de dòlars a la Xina, mentre que les importacions de productes xinesos als Estats Units van ser de 438.900 milions de dòlars. Això situa el dèficit comercial (la diferència entre exportacions i importacions, en aquest cas negativa) dels EUA amb el gegant asiàtic en 295.400 milions de dòlars el 2024.

És cert que aquest dèficit comercial disminueix si s'hi afegeixen els serveis, però no prou: en aquest àmbit, la balança és favorable als EUA, amb un superàvit d'uns 32.000 milions de dòlars gràcies a tota mena de serveis, des de pel·lícules de Hollywood fins a cursos en universitats nord-americanes, passant per serveis sanitaris, financers, jurídics, consultories, firmes de disseny o enginyeria i un llarg seguit d'activitats del sector terciari. Per tant, la xifra és insuficient per pal·liar el dèficit en comerç de productes físics, però és significativa en sectors clau que, a més, es concentren en els estats de les costes, que voten majoritàriament els demòcrates.

El dèficit financer

L'altra cara de la moneda del dèficit comercial és el dèficit financer. I en aquest cas, qui el té és la Xina amb els EUA. Segons la teoria econòmica, quan un país importa més del que exporta, els diners retornen en forma d'inversions. Això explica els milers de milions de dòlars en bons del Tresor nord-americà que ha anat acumulant la Xina (altres països exportadors, com el Japó, també tenen grans reserves de deute dels EUA). És a dir, igual que les empreses xineses venen productes al mercat nord-americà, també compren actius, sobretot deute, cosa que permet al govern dels EUA finançar-se a un cost molt més baix.

Les companyies xineses, doncs, "fan contractes en anglès i en dòlars", cosa que situa tant la moneda nord-americana com els títols de deute de Washington com "actius sense risc" als mercats internacionals, assenyala Ribas. El sistema econòmic mundial se sustenta sobre el fet que el dòlar és la divisa de reserva i de referència. El preu que paguen els EUA per emetre la moneda que tothom fa servir són aquests enormes dèficits comercials. Si la situació canvia a un dèficit menor, la importància del dòlar podria minvar.

És a dir, Trump ha decidit que el seu país ha de triar què vol: si opta per mantenir una economia importadora —amb els costos polítics que això té per a àmplies capes de la població i les desigualtats internes que provoca entre, per exemple, estats rics exportadors de serveis i estats desindustrialitzats pobres— i tenir el control de l'economia global a través del dòlar o, per contra, si prefereix acabar amb aquest model —que "han muntat ells mateixos" des de la Segona Guerra Mundial, recorda Ribas— i tornar a una economia més tancada, però sense l'hegemonia que li dona la seva divisa i el poder polític que ara té. De moment, sembla que opta per la segona opció, però amb cautela, perquè la incertesa i els costos de fer una transició així són molt elevats, com han demostrat les borses aquesta setmana.

La fortalesa de Pequín

A Pequín, en canvi, no volen canvis: "La Xina no és una democràcia, és horrorosa, però té més sentit comú perquè el sistema actual la beneficia", diu Ribas. En aquest sentit, l'obertura de les economies asiàtiques al llarg del segle XX a través d'"orientar el creixement a la producció" i les exportacions són "l'experiment històric de sortir de la pobresa més gran del mon". Primer va ser el Japó, seguit pels anomenats quatre tigres (Corea del Sud, Taiwan, Singapur i Hong Kong) i després la Xina juntament amb altres països com Indonèsia, Malàisia, Filipines o Vietnam.

En aquest sentit, l'experiment xinès ha tingut un èxit tan gran que explica la creixent competència amb els EUA per l'hegemonia mundial, inclosa l'econòmica. "A la Xina li ha anat massa bé", però actualment ja "no pot créixer tant" perquè està "en una posició de frontera" entre les economies en vies de desenvolupament i les més avançades, com les europees i els Estats Units. De taxes de creixement superiors al 10% fa quinze o vint anys, actualment el govern de Xi Jinping es dona per satisfet de superar el 4%.

"És cert que també hi ha molts milions de pobres, però a la Xina hi ha entre 200 i 300 milions de persones més riques que el belga mitjà", recorda Ribas per explicar el grau de desenvolupament del país. És a dir, la classe mitjana ja és real i, amb una població de 1.300 milions de persones, és molt gran en xifres absolutes. I en alguns sectors d'alt valor afegit i intensius en recerca, com els microxips, les energies renovables o els cotxes elèctrics, Pequín està guanyant la partida als EUA i a la Unió Europea.

La Xina, de fet, arriba a la guerra comercial amb Trump "en una posició de molta més estabilitat", diu Ferrer. Malgrat disfuncions en el mercat de l'habitatge o les fortes desigualtats (regionals i de renda) que encara hi ha al país, Pequín "està més preparat per entrar a un guerra comercial que no vol, però que creu que pot guanyar", afegeix.

Taiwan: l'elefant a l'habitació

Totes aquestes consideracions, però, poden saltar pels aires si la Xina decideix envair Taiwan, una possibilitat que la majoria d'analistes militars consideren que gairebé segur que passarà ens els pròxims anys —o fins i tot mesos— si no es produeix un canvi radical en la política exterior de Pequín.

De moment, els governs europeus no parlen gaire de què passaria si Xi Jinping decidís emular el que el president rus, Vladímir Putin, va fer a Ucraïna i llancés una ofensiva militar a gran escala contra un territori que reclama com a part intrínseca i històrica de la nació xinesa. Els habitants de Taiwan, amb un sistema polític democràtic, tenen un interès quasi nul per viure sota el control del govern autoritari de Pequín i, tot i que l'illa no està reconeguda com un estat per la majoria de països del món (ni tan sols pels seus aliats, com els EUA), és independent de facto gràcies, sobretot, al suport econòmic i militar dels Estats Units durant dècades. Fins l'arribada de Trump, tots els governs nord-americans havien vist Taiwan com un aliat clau per mantenir la seva influència al sud-est asiàtic. Ara, el republicà ha atacat Taipei amb aranzels com ha fet a la resta d'aliats tradicionals, des d'Europa fins a Mèxic, passant pel Japó, Austràlia i el Canadà.

"Si envaeixen Taiwan, ja són aigües desconegudes", diu Ribas. Ara bé, el risc hi és, perquè Xi Jinping, igual que altres mandataris, com Vladímir Putin, Benjamin Netanyahu o el mateix Trump, tenen "una visió imperialista" molt marcada, assenyala Ferrer.

Davant d'una possible invasió, doncs, caldrà veure com reacciona Trump: si es manté fidel a la seva política aïllacionista, pot ser que els EUA no responguin, que ho facin tímidament o que utilitzin l'illa com a moneda de canvi en una negociació amb Pequín. Si, per contra, Washington es veu forçat a respondre militarment per aturar l'expansió xinesa en aquesta pugna per l'hegemonia mundial, la crisi dels aranzels passarà a ser la més petita de les preocupacions. Seria l'últim capítol d'una guerra que, per ara, existeix només en el terreny econòmic.