Economia 17/05/2020

L’obsessió catalana de Garamendi

El president de la CEOE ataca Sánchez Llibre amb els arguments que ja va fer servir contra Rosell

Marina Romero
4 min
L’obsessió catalana de Garamendi

MadridEra l’any 2014 i a la principal patronal espanyola, la CEOE, s’acostaven unes eleccions que prometien ser molt igualades entre qui havia sigut president de la patronal des del 2011, el català Joan Rosell, i l’empresari basc Antonio Garamendi. En aquell context els vocals de la patronal van rebre un informe incendiari titulat Joan Rosell i el desastre de la CEOE. La carta denunciava una suposada “catalanització” de la patronal i acusava Rosell de dur a terme un “holocaust” i una “neteja ètnica” a la CEOE des que va ser escollit el 2010 i de tenir “independentistes” a l’equip, a més de “tebiesa” en la defensa de la unitat d’Espanya. Rosell va acabar guanyant per 33 vots. Mai no es va saber qui havia redactat els informes anònims, que titllaven Rosell d’independentista, un qualificatiu que no se li ajusta en cap cas, però sempre hi va haver sospites, perquè en moltes ocasions aquest document arribava acompanyat d’una carta de Garamendi demanant el vot.

Nascut a Getxo, Biscaia, l’any 1958, aquest empresari va haver d’esperar fins al 2018 per presidir la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials, la CEOE. Segons explica, una de les seves obsessions ha sigut sempre potenciar el paper institucional de les patronals i allunyar els empresaris de la imatge de “l’home amb tirants que fuma cigars”. A ell li agrada definir-se com un “home d’estat”.

Després de la seva derrota electoral del 2014, va decidir ser pacient i esperar que arribés el seu moment i es va fer fort a la presidència de la Cepyme. De fet, des de la seva joventut, Garamendi va estar lligat a les organitzacions patronals, una representació que sempre ha cregut que ha de ser remunerada.

Així ho va demostrar quan es va posar un sou a la Cepyme, ni més ni menys que de 120.000 euros, cosa que va indignar part de l’empresariat perquè aquest càrrec sempre havia sigut de representació i rarament havia estat remunerat. L’aleshores responsable de Foment del Treball, Joaquim Gay de Montellà, pes pesant de Cepyme, va enviar una carta a Rosell mostrant el seu rebuig a una assignació que s’havia fet “sense cap transparència”.

La seva incorporació al capdavant de la CEOE tampoc va estar exempta de polèmica. Per començar, es va assignar un sou de 300.000 euros anuals (més 50.000 euros de variables), un canvi, altra vegada, respecte a la política dels seus antecessors, especialment a la de Joan Rosell, que no va rebre cap retribució durant els seus dos mandats. Però, a més, Garamendi va decidir reforçar l’organigrama de l’organització i hi va incorporar persones de l’òrbita del PP, com l’ex secretari d’estat d’Economia i Empresa, Íñigo Fernández de Mesa, i va intentar fitxar també l’exministra de Treball del govern de Rajoy, Fátima Bañez. Garamendi, de fet, no ha amagat mai que on més còmode se senten des de la patronal és amb “l’ala centre i l’ala dreta de la política”.

Amb els seus antecedents no va sorprendre la manera com Garamendi es va defensar la setmana passada de les crítiques d’algunes patronals per l’acord assolit entre el govern espanyol i els agents socials per allargar els ERTO fins al 30 de juny. Una d’aquestes crítiques venia de Foment del Treball, liderada per Josep Sánchez Llibre, a qui Garamendi va atacar així: “Potser a un català no li agrada, però un basc va dir no, i aquest basc soc jo, i això ha permès que puguem millorar molt un decret que pràcticament feia impossible que les empreses sobrevisquessin”. Garamendi no es va estar d’afirmar que “treballa per al seu país, que es diu Espanya”, en la rèplica a Sánchez Llibre.

Per “la unitat d’Espanya”

Però l’obsessió catalana de Garamendi ve de lluny. El 2014, amb la consulta del 9-N convocada per Artur Mas, va arribar a exclamar que “a Rosell no li hauria costat res dir que els empresaris estan amb la Constitució espanyola, amb la unitat d’Espanya i amb la sobirania del poble espanyol”.

Embriagat de l’ambient que també es respirava als ministeris de Rajoy, al Banc d’Espanya i a les grans empreses de l’Íbex-35, un any més tard hi tornava, assegurant que en el moment que es fes efectiva una hipotètica sortida d’Espanya, Catalunya sortiria d’Europa, de l’euro, i l’endemà no tindria finançament i les pensions caurien, es tancarien empreses i hi hauria atur. En definitiva, que “la independència seria catastròfica, especialment per a Catalunya”.

El 2017, després del referèndum de l’1-O i amb l’allau d’empreses que traslladaven les seus fora de Catalunya, alimentada per un decret del llavors president Mariano Rajoy, Garamendi deixava clar que “la sortida d’empreses de Catalunya s’acabaria pagant amb llocs de treball”, un pronòstic que no es va veure satisfet per la realitat. Segons l’empresari, “les marques no marxaven de Catalunya, sinó que se les estava fent fora”.

L’octubre del 2019, quan el sobiranisme convocava una vaga contra la sentència del judici del Procés, i amb els carrers de Barcelona agitats per les protestes, Garamendi va posar més llenya al foc, defensant que molta gent parava perquè no tenia més remei, perquè “a Catalunya no se’ls deixa treballar lliurement”. Tres dies més tard es mostrava a favor del diàleg, si bé hi posava un matís a l’altura del seu personatge: advertia que per sobre de tota negociació “hi ha l’estat de dret”.

stats