En economia són rares -i, per tant, molt preuades- les unanimitats sobre qualsevol qüestió. Un d’aquests insòlits fenòmens s’ha produït aquest any a l’hora de valorar la guerra comercial encetada per Donald Trump contra l’única economia del món que discuteix el lideratge nord-americà: la xinesa. Acadèmics, petits empresaris i directius de l’Íbex-35 han coincidit a dedicar tota mena d’imprecacions i desqualificacions a la croada de Trump contra el lliure mercat.
Si el rebuig de la seva cursa d’aranzels -als quals la Xina ha respost d’igual manera-és tan universal és perquè els ecos d’aquesta pugna s’han notat a tots els racons de la nostra economia. Quan dos elefants es barallen, són les formigues les que pateixen, diu un proverbi. I efectivament, l’impacte ha estat immediat no només en les empreses afectades per aranzels, ni en els seus sectors. L’onada expansiva ha colpejat les exportacions en general, ha rebaixat les expectatives de creixement, ha arribat al carrer en forma de por a una nova crisi i ha afectat el consum. L’economia és una qüestió d’expectatives, i gràcies a Trump i la seva quixotesca campanya, el 2019 ha sigut per als ciutadans un any de constant temor de Déu.
De tot plegat en surt una lliçó en positiu: és possible que els dirigents polítics europeus i britànics hagin après la lliçó i enfoquin la resolució del Brexit amb un escenari on la paraula aranzels sigui anatema o, almenys, sigui entesa en tota la seva dimensió. En segon lloc, i ja descomptat pels mercats, ens queda la foto d’un acord que es veu imminent. Una foto en què Trump, no ho dubtin, assajarà la seva millor cara de triomfador.
