PANDÈMIA

Una Europa lenta i plena de dubtes

Els experts avisen que basar la resposta econòmica en crèdits incrementarà les desigualtats a la UE

És gairebé impossible trobar veus que defensin que, davant la crisi econòmica causada pel coronavirus, no calgui una resposta europea conjunta i contundent. Però el significat econòmic d’aquests conceptes varia depenent de si es formulen a Berlín, Roma o París. La cimera de dijous es va tancar acordant qüestions que ja estaven consensuades i amb desacord en la resta. Un pacte per crear un fons de recuperació sense el com, el què i el quant. Per a alguns, un acord de mínims; per a uns altres, un desacord de màxims.

La discussió se centra en si els diners d’aquest fons es concedeixen en forma de crèdits (com vol el nord) o de subvencions (com reclama el sud, que ja està molt endeutat). Davant aquesta cruïlla, ja no és només qüestió de veure el got mig ple o mig buit. La magnitud de la sequera porta la majoria d’experts a considerar que respondre-hi només amb crèdits o amb una gran proporció de préstecs i només algunes transferències no serà suficient per evitar que, d’aquesta crisi, Europa en surti més desigual. La Comissió Europea treballa en una solució mixta que buscarà “l’equilibri entre crèdits i transferències” però que, ara per ara, apunta a una majoria de diners “mobilitzats” (préstecs, avals, garanties, facilitats de crèdit...) i molts menys de reals.

“Els líders no van decidir gairebé res. Això ho pots veure en positiu perquè vol dir que encara està tot obert; o en negatiu, i pensar que no avancen”, diu Eulàlia Rubio, investigadora del Delors Institute especialitzada en afers i pressupostos europeus. Aquesta investigadora, que ressalta la necessitat de ser conscients de la dificultat de posar d’acord 27 visions diferents, assumeix que la resposta “ideal” seria semblant a la presentada per Espanya, un fons d’1,5 bilions lligat al pressupost, que doni subvencions pagades amb deute europeu perpetu, que no augmentarien el passiu dels països més tocats i, sobretot, que distribueix el cost a llarg termini.

Ressalta aquesta idea perquè “ara mateix cap país pot assumir els costos de la crisi i ni tan sols saben clarament quins seran, per això és important poder traslladar-los a deu, vint o trenta anys”. El nord ja ha deixat clar que no s’empassarà la “perpetuïtat” del deute, però es treballa amb la idea de deute a llarg termini, cosa que per a Rubio ja és un gran avanç: “Ningú s’ho havia arribat a plantejar durant la crisi de l’euro”.

Més enllà de l’emissió de deute de la Comissió, el problema és el debat entre crèdit i transferències. I Ángel Talavera, responsable d’economia europea a Oxford Economics, és contundent: “Si es confirma que el fons serà principalment de crèdits, la resposta serà incompleta; inevitablement portarà que els estats més endeutats continuïn aplicant una resposta insuficient”.

Per què? Doncs perquè, com adverteix l’economista Lídia Brun, especialitzada en macroeconomia i desigualtat, “comportarà que els països més endeutats no gastin el que haurien de gastar per por de disparar els deutes i dèficits que tant els ha costat reduir”. I això, continua, “desestabilitza l’economia continental, farà augmentar les divergències i distorsiona el mercat interior perquè dona avantatge a empreses només per tenir la seu en països amb més capacitat”. Talavera i Brun creuen que fins ara l’únic escut que ha actuat amb fermesa és el Banc Central Europeu.

Però Rubio ho matisa i avisa del perill polític de “simplificar” el debat en la confrontació de crèdits contra subvencions: “Hi ha moltes maneres de donar crèdits. Estem caient en la mateixa trampa de la discussió dels coronabons i això és molt tòxic: s’identifica el nord i el sud amb una cosa i després políticament l’acord es complica”. Rubio creu que hi ha possibilitats d’articular crèdits de manera útil i, assumint que la solució serà mixta, creu que l’altre gran problema serà haver-ho lligat al pressupost, una discussió ja molt complexa que “fa molt difícil que tot plegat se solucioni abans d’acabar l’any”. Per això, sosté que Brussel·les ja hauria d’estar treballant en un pla B per si aquest s’encalla.

Sí que coincideixen plenament els tres experts en el fet que la resposta no està sent prou ràpida. “La presa de decisions és desesperantment lenta, cosa que implica que fins i tot si arriben a acords de gran abast els països no tindran accés als fons fins després de necessitar-los”, diu Talavera. I Brun apunta: “El nord no té pressa i vol fer passar el sud pels mecanismes de rescat abans de comprometre’s a res”. Per resoldre-ho, Rubio creu que la UE hauria de tenir un mecanisme d’emergència per donar resposta ràpida a la crisi, per exemple donant més capacitat executiva temporal a Brussel·les per actuar: “Però això implica cedir sobirania i és un problema de base. No es pot dir que la UE va lenta perquè els EUA van més ràpid; els EUA són un estat i Europa en són 27”.