Victor Lavy: “El reciclatge dels aturats de la Construcció s’ha d’obrir al sector privat”

BarcelonaVictor Lavy (Jerusalem, 1949) és economista, professor de la Universitat de Warwick, al Regne Unit, i expert en polítiques laborals i educatives. La seva carrera s’ha desenvolupat a cavall entre Israel i els Estats Units i alguns dels seus treballs han influït en les polítiques públiques adoptades per aquests països. Convidat per la Barcelona Graduate School of Economics al Summer Forum, Lavy ha repassat la situació del mercat de treball a Espanya i ha apostat per reformes “dràstiques” per pal·liar la taxa d’atur i garantir el retorn al mercat laboral dels que n’han sigut expulsats.

Espanya lluita per rebaixar l’atur mentre veu com marxen treballadors preparats.

Europa és una economia global i hi ha lliure circulació. Per als treballadors qualificats marxar es tradueix en una oportunitat de millorar, de guanyar experiència internacional, però per al país és un cost. L’estat ha invertit en cada persona, li ha brindat una educació i ara perd el capital humà. La fuga de cervells no obre un escenari prometedor, perquè marxa la gent formada i el problema amb els aturats amb poca qualificació es queda. Perdre els que no vols que marxin agreuja el problema al mercat laboral, perquè un tècnic no serveix de gaire si no té enginyers al costat.

¿I l’aposta per la formació professional i la falta de tècnics?

Sóc crític amb el model europeu que ofereix una formació vocacional (la FP) durant l’etapa d’institut. L’institut ha de ser una època en què es rebi estrictament educació general. Estic totalment en contra d’encarrilar els joves massa d’hora perquè no tots madurem al mateix temps i no és el mateix decidir als 15 anys que als 20. Per què entrenar un jove perquè sigui electricista si pot arribar a ser enginyer més tard? A més hi ha la qüestió de l’equitat i d’evitar que, com ara, hi hagi més percentatge de joves d’origen més humil que acabin fent FP. L’institut ha d’oferir coneixements profunds en llengua, en matemàtiques, en ciència i en tot allò que formi l’estudiant com a ciutadà, i deixar que després cadascú decideixi si vol ser electricista o tècnic o el que sigui. Al final, en el cas d’Espanya, parlem d’allargar l’educació general dos anys.

Una sortida professional a temps pot estalviar algun fracàs escolar.

Jo crec que hi ha incentius que podrien garantir la permanència de l’estudiant al sistema educatiu. Per exemple, que l’Estat garantís que subvenciona dos anys d’estudis tècnics a canvi que un jove no abandoni l’institut abans de graduar-se. També es podrien combinar etapes de contacte amb el món professional però sense aparcar els ensenyaments generals.

¿Però qui ha d’ensenyar una professió sinó l’institut?

Els centres privats amb concert estatal farien molt bona feina aportant la qualificació i les habilitats que la indústria i les empreses demanen. ¿Sap el cost que suposa per al sector públic la formació tècnica? Només reciclar els mestres resultaria molt costós: pensi en un professor d’electrònica que va obtenir el títol fa 15 anys, i imagini’s com era l’electrònica llavors i com és ara.

Com es pot pal·liar el problema dels que ni treballen ni estan formats per tornar aviat al mercat laboral?

Aquest és el gran repte de les polítiques actives d’ocupació. Espanya no té més remei que apostar-hi fort, perquè l’alternativa és perdre tota una generació. El govern ha de posar en marxa programes específics o donar els recursos al sector privat perquè els desenvolupin, una solució que crec que és el camí més recomanable. El reciclatge d’aturats de la construcció s’ha d’obrir més al sector privat. Les agències privades són una bona eina, però també les empreses, que podrien contractar aturats durant un període per formar-los des d’un punt de vista pràctic mentre l’Estat els paga un sou equivalent al subsidi. La situació és tan greu que cal actuar en diversos fronts i ser valent.

Hi ha el risc que els privats només puguin col·locar els aturats més fàcilment reinseribles al mercat.

Es poden establir mecanismes per evitar aquesta segregació, com ara pagar no per cada aturat col·locat sinó en funció d’altres factors, com la formació que tinguin. Però també cal posar condicions als aturats, que no puguin rebutjar totes les ofertes que se’ls presentin, i potser repensar si cal limitar el temps del subsidi.

Parla de propostes polèmiques. Quines garanties d’èxit ofereixen?

No tenim respostes a totes les preguntes, però és evident que cal flexibilitat. Proposo proves pilot en diferents territoris de l’Estat i veure’n després el resultat. On ha anat millor? Què ha funcionat i què no? Cal aprendre de l’experiència, i els polítics han de fer coses sense pensar només en les eleccions. Crec que la gent valoraria l’acció.