Mals auguris: retornarem als anys trenta?
L’any que comença fa tremolar. Precisament els darrers dies de l’any 2025 han estat plens de desitjos d'un bon any nou i els volem creure més que mai, però l’anàlisi freda de la realitat és decididament pessimista. Més val preparar-nos davant d’aquest escenari que ignorar-lo. L’any passat, per aquestes mateixes dates, temíem l’arribada del nou president dels Estats Units. Després d’un any, els pitjors pressentiments s’han verificat. Hem entrat en un nou món on les tres grans potències mundials estan dirigides o bé per autòcrates o bé per un aprenent entusiasta d’autòcrata. El poder “tou” de la Unió Europea ha resultat ser més tou que la mantega tèbia, mentre que el dels EUA ha esdevingut dur com l’armament pesant. Les tres potències frisen per dissoldre la Unió Europea i per poder tractar amb cada estat i obtenir les millors condicions d’aquesta àrea de prosperitat: la reducció dels nivells de vida dels seus ciutadans promet ser un negoci immens per a les seves empreses i per al seu poder. Hem entrat en una veritable distopia.
Malgrat la temptació d’entendre el futur amb la millor ciència-ficció escrita fins ara, la història ja ens dona lliçons prou importants. Per més que vulguem ignorar-ho, estem entrant en una situació que repeteix la dels anys trenta del segle XX. L’eclosió dels feixismes i la possibilitat que democràcies consolidades derivin cap a autocràcies van ser una realitat dels anys trenta, i estan agafant forma davant nostre. Ara, com fa prop d’un segle, el món –i molt especialment Europa– viu una situació ben complicada, en què les receptes per solucionar els enormes desafiaments no poden ser simples ni del gust de tothom. Els feixismes i autoritarismes van donar respostes senzilles i contundents a problemes complexos, i en van crear de nous que ningú no gosava ni predir. Ens acostem a aquesta mateixa situació.
Hi ha amplis sectors de les societats europees que estan molt descontents. Els seus nivells de benestar no pugen sinó que baixen o, simplement, se senten abandonats, fet força inevitable per la concentració de l’activitat econòmica, política i social, en les capitals i en les grans ciutats. El pastís econòmic a repartir, un cop passades les compensacions excepcionals pels tancaments ocasionats per la pandèmia de la covid-19, s’encongeix. La guerra d’Ucraïna ha empobrit una part important de la UE, molt especialment a Alemanya. La presidència Trump ha donat carta blanca a les grans plataformes i empreses tecnològiques dels EUA, trinxant tots els principis de competència que s’espera que es facin complir en una economia de mercat, i apunta a destruir la política europea de defensa de la competència. Estem passant a un capitalisme salvatge, que és el mateix que ara existeix a la Xina i a Rússia.
Els perills que pot sentir la ciutadania europea són autèntics, però la por a perdre el benestar assolit o el benestar promès n’elimina qualsevol voluntat de resistència. Cadascú espera sortir-se’n com pugui. Pitjor encara, molts esperen solucions màgiques. I aquí tornem a entrar en els perills dels anys trenta del segle passat, que actualment es visualitzen als EUA davant de la perplexitat de tothom. O sigui, els Estats Units d’ara podrien ser l’Alemanya dels anys trenta del segle passat. L’ambició de controlar plenament el seu espai vital (el Lebensraum) ho diu tot al respecte. La definició d’enemics interns és una altra similitud que posa els pèls de punta. El desacomplexament en l’ambició d’enriquiment personal dels dirigents ens xoca per la seva fatxenderia, però no veiem que hi hagi una reacció interna prou forta que hi posi fre.
Europa endins, el fenomen dominant és l’eclosió de forces d’extrema dreta que creixen ràpidament amb objectius que mobilitzen segments importants de l’electorat sense que els partits que potencialment poden perdre els seus votants reaccionin. Tampoc es modifiquen les polítiques per tractar de desactivar els problemes que són més mobilitzadors. La barreja dels conflictes de la immigració i l’habitatge és un còctel explosiu que convida a solucions radicals –a la manera de Trump–, encara que siguin contraproduents. Apareix un segment de l’electorat que s’espanta davant de tantes amenaces –les americanes i les internes europees– i que pot afegir-se als que exigeixen canvis radicals que els protegeixin. Els qui volen expulsar els immigrants pobres perquè veuen amenaçades les seves garanties de benestar són un segment important de l’electorat, que està abandonant els partits d’esquerra tradicionals. Els qui veuen amenaçats els seus drets de petita propietat es poden unir als anteriors, motivats per la manca de sensibilitats polítiques governants que els protegeixin. Tenint en compte que ja hi ha forces polítiques que juguen aquesta doble carta, i que les seves expectatives electorals no paren d’inflar-se, convindria que les forces governants paressin més atenció al que pot esdevenir un còctel explosiu.
